dijous, 10 de febrer de 2011

Hàmsters I

Sembla ser que els hàmsters van ser descoberts el 1839. De tota manera, no va ser fins el 1930 que un tal Aharoni en va capturar una família sencera. Se'ls va endur cap a la Universitat de Jerusalem i allà devien estudiar-los o alguna cosa així.

El cas és que les cries, quan van ser grans, no van tenir problemes per reproduir-se entre elles. Diuen que tots els hàmsters domèstics actuals són descendents d'aquella família capturada, i no he trobat enlloc que ho desmentissin, de manera que suposo que deu ser veritat.


Els hàmsters són màquines de sobreviure: són originaris de llocs molt àrids, amb molts depredadors, poc menjar i encara menys, aigua. Així que mengen una mica de tot i beuen poc. S'amaguen bé, corren depressa i poden recórrer molts quilòmetres.

El cas és que els investigadors de Jerusalem de seguida es van adonar que aquestes bestioles s'adapten bé a la captivitat, no cal cuidar-los gaire i es reprodueixen fàcilment. Es reprodueixen de meravella, de fet! Si no recordo malament (ara no tinc ganes de buscar-ho, però segur que a la wikipedia ho diu) és una cosa així com femelles en zel un dia de cada tres, gestació de 15 dies, parts de 3 a 6 cries, alletament d'un mes i sant tornem-hi. I tot això, sense fer escarafalls si cal aparellar-se amb un familiar!

Així que, en un primer moment, els investigadors van atribuir-los l'utilitat d'animals de laboratori. Pobrets hàmsters! Malgrat que l'experimentació amb animals em sembla necessària en alguns casos (i, per tant, més justificat que, per exemple, menjar-se'ls) no deixa de ser el destí més cruel que podem donar a una bestiola.

Això de l'ús que donem a les bèsties no deixa de ser una barreja curiosa de les característiques naturals de la bèstia en sí i de factors culturals. Per exemple, en alguns països es mengen les rates o alguns insectes, mentre que nosaltres intentem eliminar-los a cop de roc o de verí. Per no parlar dels països que mengen gossos i gats, els nostres animals de companyia preferits, mentre nosaltres ens mengem els conills, que són animals de companyia en altres països...

Com sigui, que els hàmsters van començar la seva relació amb els humans com a animals de laboratori. Però vet aquí que va passar una cosa curiosa: són tan monos que alguns investigadors van començar a endur-se'ls a casa! I és així com, mica en mica, els hàmsters es van convertir en animals de companyia.

Actualment encara es fan servir hàmsters com a animals d'experimentació, però és innegable que l'ús principal que els hem donat és d'animals de companyia. I jo em pregunto si existeix cap altra bèstia al món que hagi escapat del destí cruel que els humans li hem donat gràcies a ser tant increïblement  mona.

Cap comentari: