dimecres, 23 de febrer de 2011

Dones de ferro

L'altre dia em va venir al cap l'expressió "sexe dèbil", que se solia aplicar com a sinònim de "sexe femení". L'expressió ja gairebé no s'utilitza, gràcies a la popularització del "políticament correcte", però molt em temo que continua gravada al cervell.

Paral·lelament, em vénen al cap coses que he sentit o llegit sobre el tema. El que més em crida l'atenció és una conversa informal de fa un parell d'anys sobre els récords d'atletisme. Era entre un home molt aficionat a la pràctica esportiva i una antropòloga --jo només escoltava. Ell, sostenia que arribarà el dia en que els resultats d'atletisme entre homes i dones seran semblants, i ella deia que no.

Els arguments d'ella per dir que els resultats femenins i masculins no es podran equiparar, i que tots tenim assumits (encara que en uns altres termes), és que les dones tenim un percentatge més baix de massa muscular i els fèmurs més curts. Ell opinava que això quedava compensat gràcies a que les dones pesem menys: menys massa muscular per traginar menys pes. Per la resta, tots dos estaven d'acord que fins ara el principal impediment per l'èxit de les dones en l'esport eren els condicionaments socials, sobretot quan es tracta d'esport d'èlit. I que com més llargues són les proves, més s'apropen els resultats.

Com que tinc temps i ganes de treure l'entrellat de la història, em poso a googlejar. I trobo molt poca informació sobre el tema! Però aquest article em sembla interessant. Pels que no tingueu ganes de llegir-lo, enganxo aquí el que més em crida l'atenció:

És veritat que l'esport d'èlite femení porta anys d'endarreriment en comparació amb l'esport masculí (...) La incorporació de la dona en el món de la competició ha estat relativament recent, és per això que és ara quan algunes de les millors esportistes mundials estan aconseguint assolir i sobrepassar marques i rècords que fa 30 o 40 anys havien aconseguit els homes.

30 o 40 anys de retard. És a dir, que els superhomes dels anys 70 i 80 s'estan veient atrapats per les femminuccie actuals.

El mateix article, més avall, encara diu:
Pel que fa a la natació, cal esmentar noms com el de Mary T. Meagher que va aconseguir el rècord mundial de 100 i 200 metres papallona el 1981en els campionats nacionals de Milwaukee. (...) Es considera a aquesta nedadora com l'esportista que més s'ha acostat a les marques dels homes -menys de 20 anys de diferència- ja que ho va aconseguir en distàncies curtes on, degut a la major capacitat explosiva masculina, batre el temps és més difícil.
També va aconseguir un molt bon resultat Janet Evans, que amb els seus 4.03.85 minuts en els 400 metres lliures -un dels seus triomfs olímpics a Seül 88- també va aconseguir superar els homes en menys de 20 anys.
Pel que fa a l'atletisme (...) només s'han retallat els terminis de temps de superació entre homes i dones en distàncies llargues o en el salt d'alçada. En la modalitat de la marató, Ingrid Kristiansen derrotaria al llegendari Emil Zatopek 33 anys després.
Per últim mereix un paràgraf a part, la ciclista francesa Jeannie Longo, que ha estat la primera dona que ha superat els 48 quilòmetres per hora, una marca que li permet quedar-se a 29 anys dels millors homes ciclistes.
Segueixo buscant per la xarxa i trobo aquesta gràfica comparativa sobre els rècords mundials de natació, que sembla confirmar els 30 anys de retard que porten les dones...

Decideixo deixar el tema dels esports "normals" i buscar alguna cosa dura de veritat. Em ve al cap la competició Ironman, que en algun lloc vaig llegir que era la cosa més dura del món. En el web mateix et pots descarregar els resultats de la competició de l'any passat. Aquí em trobo que el campió masculí, un tal Chris McCormac, australià, va completar la prova en 8:10:37, mentre que la campiona femenina, Mirinda Carfrae, també d'Austràlia, la va fer en 8:58:36. 48 minuts de diferència, doncs, sobre més de 8 hores.

Veig que a la classificació de la categroia Pro, si la Mirinda hagués competit contra homes, ocuparia la 42 posició. De 1849 participants. Potser a algú li sembla una posició molt endarrere, però queda dins el primer 3% de classificats.

Tot això per no arribar a cap conclusió concreta. No sé si un dia les dones igualarem (o igualaran, perquè no seré jo qui corri!) els homes també en les proves físiques. Però no tinc cap dubte que existeixen dones de ferro. I a més, m'he quedat amb la idea que és un tema apassionant. I que caldria que els mitjans en parlessin més sovint.

Cap comentari: