dins una capseta de cartró

Dones de ferro

2011-02-23T19:07:00.000+01:00

L'altre dia em va venir al cap l'expressió "sexe dèbil", que se solia aplicar com a sinònim de "sexe femení". L'expressió ja gairebé no s'utilitza, gràcies a la popularització del "políticament correcte", però molt em temo que continua gravada al cervell.

Paral·lelament, em vénen al cap coses que he sentit o llegit sobre el tema. El que més em crida l'atenció és una conversa informal de fa un parell d'anys sobre els récords d'atletisme. Era entre un home molt aficionat a la pràctica esportiva i una antropòloga --jo només escoltava. Ell, sostenia que arribarà el dia en que els resultats d'atletisme entre homes i dones seran semblants, i ella deia que no.

Els arguments d'ella per dir que els resultats femenins i masculins no es podran equiparar, i que tots tenim assumits (encara que en uns altres termes), és que les dones tenim un percentatge més baix de massa muscular i els fèmurs més curts. Ell opinava que això quedava compensat gràcies a que les dones pesem menys: menys massa muscular per traginar menys pes. Per la resta, tots dos estaven d'acord que fins ara el principal impediment per l'èxit de les dones en l'esport eren els condicionaments socials, sobretot quan es tracta d'esport d'èlit. I que com més llargues són les proves, més s'apropen els resultats.

Com que tinc temps i ganes de treure l'entrellat de la història, em poso a googlejar. I trobo molt poca informació sobre el tema! Però aquest article em sembla interessant. Pels que no tingueu ganes de llegir-lo, enganxo aquí el que més em crida l'atenció:

És veritat que l'esport d'èlite femení porta anys d'endarreriment en comparació amb l'esport masculí (...) La incorporació de la dona en el món de la competició ha estat relativament recent, és per això que és ara quan algunes de les millors esportistes mundials estan aconseguint assolir i sobrepassar marques i rècords que fa 30 o 40 anys havien aconseguit els homes.

30 o 40 anys de retard. És a dir, que els superhomes dels anys 70 i 80 s'estan veient atrapats per les femminuccie actuals.

El mateix article, més avall, encara diu:

Pel que fa a la natació, cal esmentar noms com el de Mary T. Meagher que va aconseguir el rècord mundial de 100 i 200 metres papallona el 1981en els campionats nacionals de Milwaukee. (...) Es considera a aquesta nedadora com l'esportista que més s'ha acostat a les marques dels homes -menys de 20 anys de diferència- ja que ho va aconseguir en distàncies curtes on, degut a la major capacitat explosiva masculina, batre el temps és més difícil.

També va aconseguir un molt bon resultat Janet Evans, que amb els seus 4.03.85 minuts en els 400 metres lliures -un dels seus triomfs olímpics a Seül 88- també va aconseguir superar els homes en menys de 20 anys.

Pel que fa a l'atletisme (...) només s'han retallat els terminis de temps de superació entre homes i dones en distàncies llargues o en el salt d'alçada. En la modalitat de la marató, Ingrid Kristiansen derrotaria al llegendari Emil Zatopek 33 anys després.

Per últim mereix un paràgraf a part, la ciclista francesa Jeannie Longo, que ha estat la primera dona que ha superat els 48 quilòmetres per hora, una marca que li permet quedar-se a 29 anys dels millors homes ciclistes.

Segueixo buscant per la xarxa i trobo aquesta gràfica comparativa sobre els rècords mundials de natació, que sembla confirmar els 30 anys de retard que porten les dones...

Decideixo deixar el tema dels esports "normals" i buscar alguna cosa dura de veritat. Em ve al cap la competició Ironman, que en algun lloc vaig llegir que era la cosa més dura del món. En el web mateix et pots descarregar els resultats de la competició de l'any passat. Aquí em trobo que el campió masculí, un tal Chris McCormac, australià, va completar la prova en 8:10:37, mentre que la campiona femenina, Mirinda Carfrae, també d'Austràlia, la va fer en 8:58:36. 48 minuts de diferència, doncs, sobre més de 8 hores.

Veig que a la classificació de la categroia Pro, si la Mirinda hagués competit contra homes, ocuparia la 42 posició. De 1849 participants. Potser a algú li sembla una posició molt endarrere, però queda dins el primer 3% de classificats.

Tot això per no arribar a cap conclusió concreta. No sé si un dia les dones igualarem (o igualaran, perquè no seré jo qui corri!) els homes també en les proves físiques. Però no tinc cap dubte que existeixen dones de ferro. I a més, m'he quedat amb la idea que és un tema apassionant. I que caldria que els mitjans en parlessin més sovint.

L'Èric no podrà veure el Club Super3

2011-02-18T20:20:00.003+01:00

Així que ara la Marta de la Font ja no pot seguir mirant tv3. Ni l'Emili, ni l'Emiliet. Ni el Juanan, ni la Paula, ni el Marcos. Ni Mikel i els seus fills. Ni l'Aquil·les, ni la Vero, ni la Maria de Xixona, ni la Maria d'Alzira, ni el Pep de la Vila. Ni el Paco, ni el Ximo, ni l'Eva, ni el Biel. Ni el Dídac, ni el Xavi. Ni el Fermí i els bessons. Ni el Topi.

I l'Èric, nascut 36 anys després de la mort de Franco, no podrà veure el club súper3. En canvi, son pare sí que va poder. Coses de la història?

Hàmsters I

2011-02-10T15:31:00.000+01:00

Sembla ser que els hàmsters van ser descoberts el 1839. De tota manera, no va ser fins el 1930 que un tal Aharoni en va capturar una família sencera. Se'ls va endur cap a la Universitat de Jerusalem i allà devien estudiar-los o alguna cosa així.

El cas és que les cries, quan van ser grans, no van tenir problemes per reproduir-se entre elles. Diuen que tots els hàmsters domèstics actuals són descendents d'aquella família capturada, i no he trobat enlloc que ho desmentissin, de manera que suposo que deu ser veritat.

Els hàmsters són màquines de sobreviure: són originaris de llocs molt àrids, amb molts depredadors, poc menjar i encara menys, aigua. Així que mengen una mica de tot i beuen poc. S'amaguen bé, corren depressa i poden recórrer molts quilòmetres.

El cas és que els investigadors de Jerusalem de seguida es van adonar que aquestes bestioles s'adapten bé a la captivitat, no cal cuidar-los gaire i es reprodueixen fàcilment. Es reprodueixen de meravella, de fet! Si no recordo malament (ara no tinc ganes de buscar-ho, però segur que a la wikipedia ho diu) és una cosa així com femelles en zel un dia de cada tres, gestació de 15 dies, parts de 3 a 6 cries, alletament d'un mes i sant tornem-hi. I tot això, sense fer escarafalls si cal aparellar-se amb un familiar!

Així que, en un primer moment, els investigadors van atribuir-los l'utilitat d'animals de laboratori. Pobrets hàmsters! Malgrat que l'experimentació amb animals em sembla necessària en alguns casos (i, per tant, més justificat que, per exemple, menjar-se'ls) no deixa de ser el destí més cruel que podem donar a una bestiola.

Això de l'ús que donem a les bèsties no deixa de ser una barreja curiosa de les característiques naturals de la bèstia en sí i de factors culturals. Per exemple, en alguns països es mengen les rates o alguns insectes, mentre que nosaltres intentem eliminar-los a cop de roc o de verí. Per no parlar dels països que mengen gossos i gats, els nostres animals de companyia preferits, mentre nosaltres ens mengem els conills, que són animals de companyia en altres països...

Com sigui, que els hàmsters van començar la seva relació amb els humans com a animals de laboratori. Però vet aquí que va passar una cosa curiosa: són tan monos que alguns investigadors van començar a endur-se'ls a casa! I és així com, mica en mica, els hàmsters es van convertir en animals de companyia.

Actualment encara es fan servir hàmsters com a animals d'experimentació, però és innegable que l'ús principal que els hem donat és d'animals de companyia. I jo em pregunto si existeix cap altra bèstia al món que hagi escapat del destí cruel que els humans li hem donat gràcies a ser tant increïblement mona.

El niu d'orenetes

2010-12-11T19:22:00.004+01:00

Va tornar de vacances renegant. Bé, cal dir que és un campió de l'art del renegar. Li vaig preguntar què passava aquest cop, i em va explicar que unes orenetes havien escollit l'interior del seu cobert per fer el niu.
Jo no ho entenia, li vaig dir que hauria d'alegrar-se'n: Un cop vaig llegir que en no sé quin país africà es considera que tenir un niu d'orenetes a casa és símbol de prosperitat. Em va respondre que dubtava que les orenetes li portessin prosperitat, perquè per culpa seva la pols, el vent i la pluja entrarien al cobert i li farien malbé tot el que hi guardava dins. Perquè havia de deixar les finestres obertes fins l'hivern perquè les orenetes poguessin entrar i sortir.
Mai de la vida li passaria pel cap tancar les finestres per guardar les seves coses, sabent que això comportaria la mort d'una família d'orenetes.
Va arribar l'hivern, les orenetes se'n van anar i ell no s'havia arruïnat. I vist amb el temps, tampoc no es pot queixar de la prosperitat de casa seva.

Dia de por ferroviària

2010-10-30T20:58:00.003+02:00

Aquest cop, la meva mudança per fascicles era més seriosa que mai: maleta grossa plena a petar i ordinador penjant d'una bossa. L'idea era agafar el tren de les 15, l'últim que té enllaç a Tolosa. Dijous, una inquietud inconcreta comença a rosegar-me l'estómac, i finalment, es concreta amb una por: la SNCF deu continuar en vaga? Miro el web i la por es converteix en una realitat: sí. Un treballador m'havia dit que no valia la pena consultar els horaris fins la nit abans, així que em quedo amb la incògnita de quan podré marxar.

Mentrestant, em ve una idea al cap: En Marçal! M'havia dit que el cap de setmana pujava a Tolosa. Potser... li envio un mail preguntant-li com hi va. Em contesta que amb covoiturage. Des d'un punt de vista teòric, el covoiturage em sembla genial: un cop més, la societat s'organitza per aportar solucions pràctiques i econòmiques a la ineficiència dels serveis públics. El problema és que a la pràctica, a mi, la idea de tancar-me durant quatre hores en un cotxe ple de desconeguts no m'acaba de fer el pes... De tota manera, en Marçal no és pas un desconegut. El problema és que el propietari del cotxe li diu que en principi va ple, però que hi ha una persona que encara no ha confirmat... potser?

Passen les hores, el propietari del cotxe no confirma res i al web de l'SNCF publiquen els horaris. Al final l'última combinació possible és amb el tren que surt a les 12:06. kk! Així que divendres em llevo a les 8 i em passo tot el matí corrent com una boja per haver acabat de fer totes les cosetes pendents abans de migdia.

A les 12 sóc a l'estació, amb la maleta, l'ordinador, el bitllet i gotes de suor que cauen literalment. Un fàstic. La suor es gela de cop en veure un cartell que diu que el tren de les 12:06 només arriba fins a Perpinyà, a causa de la vaga a França. Pregunto a un senyor Renfe que rondava per allà i em diu que aquests dies no es fa enllaç. Intento explicar-li que sí que és possible fer l'enllaç, que ho he mirat al web de la SNCF, però és clar, a ell se li'n fot de la virolla. També intento explicar-li que aquell matí mateix he comprat un bitllet on diu clarament "La Tour de Carol" (malgrat els mesos que fa del famós traspàs de rodalia, encara no han normalitzat el nom, i no sembla que tinguin intenció de fer-ho), però se li'n fot igualment.

Trucada i assemblea d'emergència amb el meu amorós: puc arribar fins a Puigcerdà i mitja hora més tard surt un tren des de la Tor de Querol, però no sé com fer els 5 miseriosos km que separen les dues estacions. Depressa i corrents acordem que vaig fins a Puigcerdà i, un cop allà em busco la vida i que, a males, em ve a buscar amb el cotxe quan surti de la feina. Alea jacta est, pujo al tren.

Per acabar de complicar les coses, el mòbil amenaça de quedar-se sense bateria. Visca!

Com de costum, el trajecte fins a Vic fa de mal suportar, però després la cosa es normalitza. Passo el temps imaginant estratègies. Per ordre de viabilitat:

fer molta pena al maquinista i convèncer-lo perquè arribi fins a la Tor (sí, aquesta em semblava la més viable, què?);
agafar un taxi a l'estació de Puigcerdà i que arribés a temps a l'estació de la Tor;
anar de Puigcerdà fins la Guingueta a peu i agafar el tren groc fins a la Tor (aquesta no em sembla gaire viable però sempre ho he volgut fer);
córrer des de l'estació de Puigcerdà fins la de la Tor i fer els 5 km en mitja hora (cosa increïble tenint en compte la meva forma física i el pes de la maleta).

Finalment, arriba el revisor i intento posar en marxa el pla A. Amb posat innocent li pregunto si és veritat que el tren es queda a Puigcerdà. Ell em diu que no n'ha sentit res a dir, que en principi el tren va fins la Tor de Querol i que no m'amoïni que si hi ha canvi de plans m'ho farà saber. L'alleugiment i la ràbia s'apoderen de mi alhora, que difícils són de gestionar les emocions dobles! D'un costat em cago amb els capullos de l'Estació de Sants que m'han fet passar una hora i mitja de por perquè sí! De l'altre, em quedo tran tranquil·la que fins i tot em veig en cor de fer una becaina.

Una mica passades les tres arribem a la Tor. El paissatge és immens com sempre, i en menys de mitja hora surt el tren. L'univers és perfecte.

Fins que miro el panell dels horaris: el tren de les 15:30 a Tolosa no surt anunciat. De fet, no n'hi ha cap d'anunciat fins les 17:30. L'univers es contrau davant de tanta imperfecció. Vaig a la guixeta a preguntar què passa.

La senyora molt amablement m'explica que per anar a Tolosa he d'agafar l'autobús que hi ha anunciat per les 15:30 a Foix. I que un cop a Foix podré agafar el tren per arribar fins a Tolosa. L'univers pot continuar expandint-se, doncs. Truco a l'amorós per dir-li que no hi ha cap problema, que arribaré a Tolosa amb el tren a les 18:30, tal i com estava previst.

Pujem a l'autobús, servidora i tres persones més (realment, no deu ser la línia més rendible de la regió...). Aprofito l'exedent d'espai per estirar-me en dos seients i intentar minimitzar l'impacte del mareig que tinc assegurat cada cop que poso els peus en un autobús.

A còpia d'estar estirada sense fer res aconsegueixo adormir-me, i em desperto, suposo que dues hores més tard, a Foix, amb els crits de l'autocarer dient que ja hem arribat, tothom a terra. Intento mirar l'hora, però el meu mòbil ja ha mort per inanició.

Els passatgers recollim les maletes i, desorientats, preguntem on és el tren. L'autocarer ens explica que no, que no hi ha tren. Que ara hem d'agafar un autre autobús que ens durà a Aiguaviva, i que un cop allà sí que podrem agafar el tren. Resignats, pugem al segon autobús.

Al segon autobús no aconsegueixo dormir. No tinc ni idea d'on sóc, ni d'on vaig, ni de quan arribaré. I a més, em comença a fer mal tot de dormir en postures estranyes. A les 18:30, arribem a l'estació d'Aiguaviva i ens fan baixar a tots. Altre cop recollir els trastets i instal·lar-se, aquest cop sí, en un tren.

Per acabar de complicar les coses, una musiqueta comença a sonar des de la panxa de la meva megamaleta: és el meu altre telèfon, que sí que deu tenir bateria. I qui truca deu ser el meu amorós, que deu fer 10 minuts que s'espera a l'estació esperant un tren que no existeix. Obro la maleta al mig del tren, però només aconsegueixo treure'n calces, jerseis i llibres. Ni rastre del telefonet. Afortunadament, sí que trobo el carregador del telèfon que duc a la bossa, i els trens de la SNCF tenen preses per tot arreu.

Així que torno a guardar les coses a la maleta, m'instal·lo a un seient, endollo el telefonet, l'engego i finalment, puc comunicar-me amb el món! I, efectivament, tenia una dotzena de trucades perdudres de l'amorós. Li truco, li explico on sóc i quedem que m'espera. Mitja hora més tard, a les 19:30, arribo feliçment a Tolosa. 7 hores i mitja, dos trens i dos autobusos.

Va de trens I: El tren bala

2010-09-07T20:45:00.003+02:00

Avui ha tornat a començar el curs escolar i el notición de la reentrée és el reestabliment del servei de rodalies d'Arc a Triomf a Sant Andreu. Visca! I dins del notición, la novetat de les novetats és la creació d'un servei de tren semidirecte entre Barcelona i Puigcerdà. Novetat anunciada als quatre vents.

Com a usuària habitual d'aquesta línia (sí, senyors, la línia té usuaris habituals. Més de 1.800 viatgers diaris en el tram entre Vic i La Tor de Querol) vaig començar a celebrar-ho tant bon punt en vaig sentir a parlar: Els polítics han decidit alguna cosa que jo he pensat que estaria bé! Bé, he de dir que quan tenia 18 anys vaig pensar que estaria bé que una segona línia de metro arribés a la Zona universitària, i crec que ara ja quasi, quasi, quasi que la tenim. Deixem-ho amb que la idea del tren semidirecte a Puigcerdà ha anat més depressa que la del metro.

El cas és que ho havia celebrat massa d'hora. Per començar, el nou servei vol dir un servei al dia: Un tren semidirecte de Puigcerdà a Barcelona al matí i un en l'altre sentit a la tarda. Això és tot.

Per continuar, malgrat la flamant reducció de temps anunciada per la Gerneralitat, el trajecte segueix sent de dues hores i mitja per 150km. En aquest article, Blanca Busquets (que fins avui no sabia qui era, però que d'ara en endavant seguiré atentament), el bateja, trobo que molt oportunament, com a Tren bala: Les coses segueixen sent un nyap, però almenys ens ho prendrem amb bon humor.

Finalment, el Tren bala no arriba a la Tor de Querol. És a dir, no fa enllaç internacional.Se m'havia acudit la possibilitat d'anar fins a Puigcerdà amb el nou flamant tren, caminar fins la Guingueta, agafar el tren groc i fer l'enllaç de la Tor de Querol. Una idea absurda i rebuscada, ja ho sé, però tot sigui per reduir una mica de temps de trajecte. De tota manera, ni així: a les hores que el tren arriba a Puigcerdà no hi ha enllaç possible.

Amb tot això, la gran pregunta és: com pot ser que un tren que normalment fa 32 parades en tres hores passi a fer-ne 6 i només redueixi el seu temps de trajecte en fins a 40 minuts?

Un amic periodista ripollenc m'ha explicat el secret: de Barcelona a Puigcerdà només hi ha una via. És a dir, tots els trens han de passar pel mateix lloc, els que pugen i els que baixen. Així, el nostre entranyable Tren bala, en realitat sí que fa parades, ha d'aturar-se a les estacions. El que passa és que no obre les portes, però d'aturar-se, s'atura!

Així que, de moment, per fer un enllaç internacional, no podem comptar amb aquesta via (com m'agraden els jocs de paraules!). Acceptem-ho. El que costa d'entendre és perquè, vistes les circumstàncies, ho han anunciat amb tant d'escàndol...

Per cert, avui al web de Rodalies de Catalunya tenia aquesta notícia:
Línia R3

* 07/09/2010 20:20h
A causa d'una incidència a les instal.lacions la circulació entre Ribes i Puigcerdà es realitza amb un servei d'autocars

El Tren bala ha patit un excés de velocitat?

Obres al carrer

2010-09-02T13:40:00.002+02:00

Un bon dia, cap al mes de març, en sortir de casa el matí em vaig trobar amb una valla a uns 60cm de la porta. Era més alta que jo, i anava paral·lela a la paret tot el llarg del carrer, convertint-lo en un passadís estret.

Una de les petites molèsties quotidianes que més m'emprenya és haver de caminar a poc a poc, em posa de molt mal humor. I, obviament, un carrer-passadís, amb gent que va i ve, avis i criatures, cotxets i carros de la compra, t'obliga a caminar molt i molt a poc a poc. Però vaig intentar prendre-m'ho amb bon humor: Una valla al carrer és el símbol que aviat començaran les obres! Feia temps que n'havia sentit rumors, i malgrat que no n'havia sentit a dir res oficial, tenia ganes que s'hi posessin: després d'una reformeta, només caldrà expulsar alguns veïns (tinc una llista de candidats) perquè el carrer es torni habitable.

Van passar dies, setmanes, un mes sencer i, finalment, van començar les obres. Amb tant de temps, el meu pobre bon humor ja estava agònic: una cosa és haver de caminar per un passadís perquè estan fent obres, i una altra, és haver-ho de fer perquè algú ha tingut el vici de posar valles al carrer. Pero finalment, això, van començar, i el bon humor va poder revifar-se una mica. Per què tant de temps esperant? La única teoria que se m'acut és que així van aconseguir que tots els veïns ens alegréssim del començament de les obres. Al cap i a la fi, si hem de suportar una tanca a tocar de la porta de casa, almenys que sigui per alguna cosa útil, no?

I això, des de llavors que estem en obres. Portem més de cinc mesos, i segons el web de l'ajuntament en tenim per tres mesos més. Després del llarg passadís, les valles han anat canviant la configuració. Crec que les canvien de lloc cada dia, de manera que quan vols sortir de casa no pots saber mai amb què et trobaràs. També canvia el terra: un dia hi ha rajoles, un altre dia hi ha sorra, un altre dia hi ha passarel·les de fusta. I així, cada dia és una aventura. Per entrar o sortir de casa has de ficar-te en un laberint. Ahir, per exemple, era just davant de la porta de casa... però a l'altra vorera! Vaig prendre'm la molèstia de comptar quantes passes em calien per arribar a la porta: 106. Si comptem que les meves gambades són d'uns 40 cm, surt que vaig haver de recórrer 42m només per travessar el carrer. Com si visqués al carrer Urgell, vaja!

El cas és que fa gairebé mig any que no puc caminar pel meu carrer. Algun llest dirà que si em molesten les obres vagi per un carrer paral·lel. El problema és que el carrer paral·lel al meu també està en obres. Com també ho estan els carrers perpendiculars, d'altra banda. I també ho està la plaça de darrere de casa, la plaça de l'extrem del carrer i un parell o tres d'edificis. Així que sembla impossible escapar de les obres.

I aquí ve la meva queixa principal! Realment, calia fer impossible que la gent pugui passar per algun lloc? Calia aixecar-ho tot alhora sense deixar un miserable espai lliure?!

Ja he dit que crec que era necessari fer una reforma, el carrer estava penós. No em queixo dels paletes. En realitat, em semblen admirables: no es pot dir, de cap manera, que no avancin (cada dia et trobes amb alguna cosa nova!) ni que no treballin. De fet, s'hi posen a les vuit del matí i pleguen passades les set de la tarda. Els dissabtes, també. I no paren al migdia. Tot això, ho sé, perquè com us podeu imaginar, se'ls sent perfectament des de casa (sí, dissabte a les vuit del matí, també se'ls sent). A més, són amables i intenten ajudar. Em van ajudar molt, per exemple, un dia que anava amb la meva iaia, que va amb cadira de rodes (i que va estar a punt de caure'm daltabaix d'una pasarel·la de fusta).

Un altre problema causat per les obres simultànies, és la desaparició dels contenidors: com és normal, treuen els contenidors dels trams en obres. Però què passa quan tots els trams estan en obres? Un problema de salubritat del quinze: avui he anat de casa fins al metro de la línia vermella amb una bossa d'escombraries a la mà, sense creuar-me amb un miserable contenidor. Com que he passat d'entrar al metro amb la bossa d'escombraries (tot i que després de tanta estona juntes ja ens havíem fet amigues), l'he deixada dins una paperera de la carretera de Sants. I així he pogut guanyar-me les mirades escandalitzades d'uns quants vianants.

Finalment, també tinc queixes del projecte en sí: La primera és que posaran arbres, sí, però només en una vorera. I a sobre, no és a la meva. Els arbres fan ombra i la terra dels escocells absorveix els pixats de gos (i de certs bípedes, també), ergo una vorera sense arbres és una vorera amb pixats de gos (i de bípedes) reescalfats sota el sol. Amb aquesta prespectiva, de què serveix tenir una vorera de 3m d'ample? Si en dos dies farà tant de fàstic que no s'hi podrà passar!

Una altra queixa és que un urbanista de confiança m'ha explicat que aquesta mena de llambordes quadrades tant mones amb les que estan omplint la ciutat, aguanten 15 anys, 20 com a molt. Qui és el llest que ha decidit que s'ha de pavimentar una ciutat amb unes pedretes que s'han de canviar cada 15 anys? Sabent això, costa aguantar els ànims: quan hagin acabat de refer tots els carrers de Sants, hauran de tornar a començar...

Limitant la democràcia

2010-07-29T15:57:00.002+02:00

Ahir, hi devia haver diverses sessions en diversos parlaments del món, on els diputats devien discutir i votar les lleis que s'aplicaran en els seus territoris. Cada u les seves cosetes, fins aquí, tot normal. Entre aquests parlaments hi havia el de Catalunya, que va votar si calia seguir permetent que es fessin curses de braus en aquest territori, i el resultat va ser que no, que això s'havia acabat.

Al marge de si estem d'acord o no amb la reforma aprovada de la llei de protecció dels animals, hem de reconèixer, tots, sense excepció, que l'elecció dels diputats del parlament, el debat sobre la llei i la votació s'han fet mitjançant un procés democràtic que ben segur té moltes pegues, però que és semblant al de la resta de països que considerem democràtics. També s'ha de reconèixer que la llei resultant és semblant a les lleis de protecció dels animals de la resta de països de la UE. De manera que el procés s'hauria pogut portar amb tota normalitat i amb la mateixa discreció i indiferència (reconeguem-ho) que la resta de lleis que s'aproven cada dia a tot el món.

En totes les votacions sempre hi ha qui perd. I en aquest cas, un dels partits que ha perdut, s'ha ben emprenyat. Així que immediatament després de perdre, ja va córrer a anunciar que recorrerà aquesta decisió, que està molt bé jugar a autonomies, parlaments i democràcies, però tampoc no cal exagerar.

Em moro de ganes de veure què passa. Últimament estem trobant els límits de la famosa descentralització espanyola. Amb el tema de l'Estatut, ja ho vam veure clar. Però l'Estatut no és més que una llei abstracta, al cap i a la fi, qui recorda què hi deia? Ara, en canvi, som davant un fet concret: els catalans tenim dret a decidir pel nostre compte si es poden continuar fent curses de braus al nostre territori? Em deleixo per saber la resposta.

Apunts sobre la prohibició de les corrides

2010-07-28T16:33:00.002+02:00

Després de mesos de debat, avui el Parlament de Catalunya ha decidit que no hi haurà més corrides de toros a Catalunya. Com que em considero defensora dels drets dels animals, me n'alegro moltíssim, i espero que mica en mica la resta de comunitats autònomes de l'Estat facin el mateix.

He de dir que, malgrat el que diuen els mitjans de comunicació i que jo mateixa he repetit en el títol, no és exactament veritat que s'hagin prohibit les corrides de toros. Simplement, s'ha eliminat una excepció de la llei de protecció dels animals. Oi que dit així sona diferent?

S'ha debatut molt sobre si els partits havien de votar en bloc o si havien de deixar que cada diputat votés el que volgués. Personalment, penso que, tenint en compte que el tema no formava part del programa de cap partit, les dues solucions són bones, cap queixa al respecte. De fet, crec que l'únic partit que tenia raons sòlides per votar en bloc (i a favor de la nova llei) és IC-Verds, que per alguna cosa són ecolos.

Parlant de partits polítics, la postura del PP ha estat absolutament lamentable, molt més del que ja ens tenen acostumats, i això que ja és dir! Algú els hauria d'explicar que amb la seva cantarella de al constitucional vas comencen a fer-se pesadets. El més lamentable, però, és com entre ells i els altres patètics, els de Ciutadans, han fet tot el possible per portar el debat cap al tema identitari, amb xorrades com que els que estan en contra dels toros a Catalunya en realitat estan emprenyats per la sentència de l'Estatut o és que són uns independentistes que no volen res que soni a espanyol. Siguem seriosos, algú es pot creure que si fes tres anys que al Parlament de Catalunya hi ha 68 diputats independentistes la situació política seria la que és?

El màxim del patetisme pepero, però, és que ara munten el gran número, mentre que fa anys van col·laborar activament a la prohibició dels toros a les Canàries. És a dir, que la història dels toros ha servit per deixar clar que per a ells, el que compta és tocar els ous a Catalunya. I tot sigui dit de passada (que no és el tema del post), que aquesta estratègia els doni tants vots a les espanyes, no diu res a favor dels espanyols.

Com sigui, és d'agrair que els representants de la resta de partits polítics no hagin entrat en el joc identitari. Fins i tot l'entitat promotora de la ILP va demanar que si algun diputat volia votar a favor de la llei per motius identitaris, s'abstingués. I em sembla molt bé que hagi estat així, estic absolutament d'acord que d'una altra manera la llei no hauria tingut cap valor.

Pel que fa als arguments que s'han donat durant el temps de debat, crec que els protaurins s'ho han currat bastant poc. Bàsicament, han utilitzat: tradició, llibertat i identitat. I el fantàstic "hi ha altres bèsties que també pateixen". L'argument de la tradició s'ha rebatut tant que no val la pena perdre-hi ni mig minut. El de llibertat, en canvi, mereix un post a part (promès). I el de la identitat... cutre. Exactament de la mateixa manera que celebro que ningú hagi dit "a Catalunya no es faran més toros perquè és un signe d'identitat espanyol" em sembla patètic que algú defensi "a Catalunya es seguiran fent toros perquè és un signe d'identitat espanyol". Sona a falta d'arguments i a l'espanyolisme ranci que tanta ràbia fa a la majoria de catalans.

I el fet que hi hagi altres bèsties que també pateixen... és veritat, i és molt trist. I espero que mica en mica s'anirà resolent. Però fer-ho servir com a argument per defensar el toreig, és infantil. Com quan renyes una criatura perquè està fent xivarri i et respon que tal altre encara en fa més. Això, infantil.

Com que tard o d'hora el debat es donarà en altres comunitats autònomes, proposo als protaurins que per a futures ocasions parlin de les condicions de vida dels toros abans de la corrida, de la preservació de les varitetats d'aquesta bèstia, dels llocs de treball i de la preservació d'un negoci implantat bàsicament en zones de l'estat econòmicament deprimides. No és que siguin grans arguments, però sí que em semblen bastant més sòlids que el rollet de la tradició.

Pel que fa a l'estratègia de la prohibició... he llegit que havia sigut tirar benzina a un foc que s'apagava. Em sembla una idea intel·ligent: total, a Catalunya es feien 16 o 18 (ara no ho recordo) corrides l'any. És a dir, la cosa agonitzava. Una simple retirada de subvencions (que sí, que el toreig rep subvencions, a Catalunya i a tot arreu on es fa) hauria sigut l'estocada final (com mola, una metàrofa taurina!) a un negoci que fa temps que fa aigües. El mateix resultat amb menys soroll. Una estratègia molt a la catalana, de fet. Però que una cosa deixi de fer-se no té el mateix significat que que estigui prohibida, és així.

Així que avui, simplement, els diputats del Parlament han votat que les raons dels defensors de la tauromàquia no són prou bones com per seguir fent una excepció a la llei de protecció dels animals. I n'estic contenta.

Desempaquetant caixes

2010-07-28T16:17:00.002+02:00

Vaja, un dia prometo que tornaré a escriure, deixo anar tres o quatre posts queixant-me a tort i a dret i desapareixo un altre cop... realment, com a blogaire no sóc cap crack, no...

Tinc una petita justificació, i és que reinstal·lar-se en una altra ciutat no és fàcil. I he trigat bastants dies a aconseguir un escriptori amb un ordinador amb teclat qwerty i connexió a internet. Fins ara anava una mica de "passacompuguis"...

Per qui tingui curiositat per saber com omplo les hores, a part de passar el temps instal·lant-me, vaig a classes de francès (4 hores al dia! això omple bastant de temps) i faig els deures cada dia com una noia ben aplicada, jugo al MyEmpire (visiteu Carminis, una de les 7 meravelles d'aquest món!), llegeixo i passejo, tot i que ara ja em conec bastant bé la ciutat. També m'he implicat una mica en un projecte de l'associació Tot en òc, que si tot va bé us explicaré ben aviat (i que m'assegura totes les hores de distracció que vulgui :-/). I la majoria de caps de setmana anem a algun lloc; el cap de setmana passat va ser Les, l'anterior va ser Tarba i el que ve serà Baiona...

Així que ara ja ho sabeu, com aquell qui diu, he estat desempaquetant caixes...

El món vist des d'allà

2010-07-13T19:20:00.002+02:00

Una vegada hi havia un periodista que va anar a una ciutat i no es va adonar que hi havia més d'un milió de persones manifestant-se...

Ahir em queixava de la manera com la Dêpeche desinformava del que passa a Barcelona... és clar que encara no havia mirant els mitjans de comunicació espanyols! Flipant!

Si no fos tan real, faria riure...

El mundial vist des d'aquí (II): el trist paper de la Dêpeche

2010-07-12T19:36:00.003+02:00

La Dêpeche du midi és el diari regional per excel·lència, aquí. I com que el mundial de futbol és una cosa important, i a més Espanya anava classificant-se i ja he dit que aquí tothom va amb Espanya, van fer l'inversió d'enviar-hi un enviat especial. A Espanya, és a dir a Barcelona --és que el pressupost no donava per enviar-lo més lluny?

Com que del que es tracta no deu ser informar, si no donar al públic el que espera (futbol, festa i banderetes?), devien enviar-lo amb consignes ben clares. I el pobre noi, amb un títol de periodista que devia guanyar a la tómbola d'alguna feria de baixa volada, i amb un QI que fa pensar que a la tòmbola genètica no ha tingut tanta sort com a la universitària, s'hi ha esforçat. I és així que mica en mica ha anat vomitant una sèrie de despropòsits que, realment, si no fossin veritat farien riure.

La primera meravella es diu "Mundiall 2010: Barcelona hi somia i aguanta la respiració". Val la pena llegir-lo. Hi explica que passejant per Barcelona costa de creure que Espanya sigui a dos dies de jugar la final. De fet, no amaga la seva decepció, i deixa clar la il·lusió que li faria que el diumenge sortissin les banderes espanyoles que, segons el mateix il·luminat, els barcelonins temim guardades a l'armari (oi que sí que tots en teniu una?).

L'home, però, no es dóna per vençut fàcilment, i va recorrent Barcelona a la recerca de mostres d'entusiasme espanyolista. Finalment, a la Boqueria, troba una (una de sola) paradeta decorada amb banderetes de la selecció espanyola... i que és d'un francès que porta 4 anys vivint a Barcelona i que declara "C'est incroyable, non ?"... el que em sembla incroyable és que algú hagi viscut 4 anys a Barna i encara no hagi pillat per on van els trets!

L'endemà, el súper enviat especial, publica un nou article titulat "Espanya, el futbool per oblidar i somniar". Parla de la crisi econòmica i de com els espanyols tenen un dia a dia més dolç gràcies al futbol. Malgrat el que ha explicat el dia abans sobre el que havia vist amb els seus ulls, no té problemes per dir que (tradueixo matusserament, com de costum) "Les proeses de l'equip nacional de futbool han reconciliat els espanyols amb la seva bandera sang i or, durant temps associada a la dictadura franquista, però que avui ha esdevingut un símbol d'unitat dins un país sovint dividit entre nacionalismes regionals i una pesada divisió dreta-esquerra". Olé!

En el mateix article, el nostre candidat al Pulitzer hi escriu una secció que titula "Marea humana a Barcelona". Explica que (sorprenentment?!) no es tracta de futbol, sinó de política. Fa un repàs per sobre del que ha passat i torna al tema seriós: trobar un indepe que miri la Roja. Evidentment, la secció no mereix cap fotografia.

A la tercera va la vençuda! A l'article d'avui, titulat "Espanya campiona del món", el superrepòrter aconsegueix, finalment, publicar un vídeo amb espanyolets celebrant la victòria. No té res a veure amb les fotos publicades a naciodigital.cat, però ja sabem que això són coses del periodisme. Tampoc no comenta res de focs, ni de ferits ni de detinguts. Al cap i a la fi, des del principi que deixa clar que ell ha anat a Barcelona per fotografiar gent celebrant les victòries d'Espanya, no per informar.

El mundial vist des d'aquí (I)

2010-07-12T18:45:00.004+02:00

Al sud de França (i utlitzo l'expressió recreant-m'hi, ja em passarà l'emprenyamenta algun dia) els encanta Espanya. És així, no hi ha més.

Hi ha uns quants motius: per una banda, aquesta imatge de "sol, fiesta y playa" que Espanya ven tant bé. Amanit amb cançonetes tontes de ritme matxacón i lletra idiota. I estirant, fins i tot putes i toros. Sembla que aquí els encanta totes aquestes coses que en general als catalans ens molesten. Al cap i a la fi, si Carmen és l'ópera en francès més coneguda no és per casualitat...

Per una altra banda, els preus permeten que molta gent d'aquí hi hagi anat de vacances barates. De manera que Espanya els permet gaudir de sol, festa, platja, toros i putes a bon preu.

Hi ha també el fet que aquí hi ha molta gent d'orígen espanyol, moltíssima. Amb el plus que molts van venir a parar aquí durant la dictadura, cosa que els dóna una aura d'exilitats ben romàntica. Algo així com el poble pobre i víctima de la dictadura que amb tot, no perd el bon humor i les ganes de sol, festa i etc.

I si hi afegim que es veu que l'equip espanyol de futbol ha jugat molt i molt bé... el resultat és que aquí tothom va amb Espanya. Amb una il·lusió que els fa... i apa, que porto setmanes aguantant veure banderes espanyoles per tot arreu i penya amb la samarreta de la Roja... sort que el mundial s'ha acabat!

Solidaritat occitana

2010-07-12T18:09:00.003+02:00

El 10 de juliol de 2010 passarà a la història. Un milió i mig de catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Molts, per la independència, d'altres per l'estatut. Els mitjans de comunicació han dit una cosa o una altra segons els convenia. El que és segur, però, és que tots es manifestaven perquè no estan d'acord amb les actuals relacions entre Catalunya i Espanya.

Com van anunciar alguns mitjans de comunicació, en algunes ciutats del món, fora de Catalunya, es van fer actes de suport. Vaig descobrir amb alegria que Tolosa n'era una, així que emocionada, hi vaig anar.

Bé, només tinc una paraula per definir el que vaig sentir: decepció. Una decepció dolorosa i profunda. A la concentració hi havia unes quantes persones del PÒc, el president del Casal català, un membre dels Cadres catalans i la seva senyora, dos turistes catalans, tres catalans jovenets treballadors d'Airbus, una catalana que de petita vivia al mateix carrer que jo però que ara viu a Tolosa amb el seu xicot, i servidora. 30 persones, i no s'hi valen discussions sobre quants per metre quadrat perquè es podien comptar fàcilment. Senzillament, penós.

Em sap greu dir-ho, perquè sé que tinc lectors occitans, i perquè m'estimo Occitània, però les coses són com són, i m'esperava un gest de solidaritat més sòlid. Al cap i a la fi, amb els errors que sigui, la Generalitat de Catalunya és l'únic govern en segles que els tracta amb respecte. Crec que mereixíem més.

Crueltat publicitària

2010-07-06T12:02:00.004+02:00

A Barcelona, al juliol, hi fa calor, molta calor. I un dels llocs on més calor fa és a les andanes del metro. Sovint em pregunto a quina temperatura s'arriba.

Després de 2 o 3 minutets de suar com un condemnat, pots pujar a un vagó hiperrefrigerat, com si els termostats encara estiguessin per inventar. No tinc cap dubte que bona part dels refredats d'estiu de l'àrea de Barcelona vénen del contrast tèrmic al metro, però el cert és que després de tanta transpiració una mica de fresqueta s'agraeix. I total, els temes de salut pública, com que els paguem entre tots, no interessen a ningú. De tota manera, si algun tècnic de l'administració passés una estoneta a comparar els percentatges de refredats d'estiu a l'àrea metropolitana amb els percentatges a la resta de zones del país, i quantifiqués quan val la brometa en baixes, medicació i personal sanitari, potser serien figues d'un altre paner.

En tot cas, fins fa pocs anys, em limitava a suportar la calorassa de les andanes amb paciència, intentant concentrar-me amb un llibre, la meravellosa telemetro o qualsevol altra cosa. Fins que van arribar les màquines de vènding. Amb les seves precioses ampolletes d'aigua i llaunes de cocacola quasi congelades. Ostentant hidratació i frescor... a 1,20€ el mig litre! Però de què van?! Perquè la mateixa ampolleta d'aigua fresca al paqui val mig euro com a molt i a les andanes del metro val més del doble?

De cop, la calorassa del metro va deixar de semblar-me un mal que s'ha de patir (ai, com tants a la vida!) per començar a mostrar-se com una estratègia cruel per fer-nos comprar aigua a un preu netament abusiu. En alguns països el preu de la venda d'aigua està regulat. Aquí no, és evident. I a més, com passa tant, on més n'abusen és en espais que depenen (encara que indirectament) de l'administració.

El recotxineo màxim ve amb la publicitat:

L'any passat, hi havia un anunci que tampoc no es quedava curt. Simplement deia "¿tienes sed?".

Què voleu que us digui, abans morir de set que comprar una miserable ampolla d'aigua a aquesta gent tan rastrera. I de fet, cada cop que veig aquests anuncis en vénen ganes de patir una bona lipotímia. Per poder-los denunciar.

La pregunta

2010-07-03T16:20:00.002+02:00

No tenia ganes de tornar a escriure i començar parlant de política... però les circumstàncies, punyeteres com sempre, obliguen. El cas és que acabo de llegir aquest article i tinc ganes de compartir-lo...

M'ha agradat sobretot el final, la constatació que fem el que fem sempre ens endurem un no... la situació no és com per seguir optimistes, és una evidència.

També m'ha recordat l'article de l'altre dia del Titot, que es deia Rip, rip... hurra!. Diu: "Cada vegada que Espanya s'expressa en la seva plenitud espiritual, milers de catalans deixen de ser espanyols. I ara l'han feta grossa per què s'han fet pregar, hi han posat intriga. Bé, intriga per als que encara s'ho creien, per als milers de persones que s'han llevat espanyols i han anat a dormir catalans." No sé qui és aquest tal Àlex Masllorens, un polític. Però explicant el procés de l'Estatut sembla que li ha passat una mica això...

El retorn de la capseta de cartró!

2010-07-03T16:14:00.002+02:00

Els amics que en el seu moment es van subscriure a la meva capseta de cartró, d'aquí a uns moments s'enduran una bona sorpresa... la capseta de cartró torna! Sí senyors, fa dies que hi penso i que en tinc ganes. Així que avui, 3 de juliol, després de més d'un any de silenci, puc anunciar el retorn de la capseta de cartró.

Em consta que hi ha qui n'estarà content. També suposo que, amb tant de silenci, he perdut gairebé tots els lectors, però estic segura que els que en tinguin ganes tornaran... i potser en venen de nous i tot!

El motiu del retorn és obscur, com també ho va ser el de la desaparició... suposo que mica en mica ho aniré esclarint, de moment només tinc hipòtesis... i moltes ganes de tornar a escriure! Així que m'hi poso de seguida :-) Qui en tingui ganes, que segueixi llegint.

El cordó umbilical

2009-03-12T19:09:00.002+01:00

Segons la wikipedia es (a la catalana no hi ha article), el cordó umbilical "es un tubo que une un embrión en vías de desarrollo o feto a su placenta. Contiene arterias principales y venas (las arterias umbilicales y vena umbilical) para el intercambio de sustancias nutritivas y sangre rica en oxígeno, entre el embrión y la placenta."

En el nostre món deliciosament civilitzat, el naixement és l'acte més salvatge que existeix. Durant el part, el nadó exerceix la màxima violència contra la mare que la majoria dels humans arribem a concebre: S'obre pas des de dintre seu peti qui peti, estripant el que faci falta. Que ningú digui que exagero, ja que sembla ser que cada any mor mig milió de dones durant l'embaràs o el part.

El procés acaba quan es talla el cordó umbilical.

Un cop nascut, la violència es relaxa, però només una mica, ja que el nadó passa a exercir una descarada tirania sobretot contra la mare. Nits sense dormir, mossegades als mugrons, plor incesant... Ara no és el moment d'intentar aclarir què porta una dona a acceptar això voluntàriament, el cas és que això és el que passa.

A mesura que la criatura creix, també va relaxant la tirania. De fet, aquesta relaxació va en paral·lel amb l'adquisició de més i més autonomia, de manera que tant una cosa com l'altra van relacionades amb la maduresa de l'infant: com més madur, més autònom, i menys tirà.

Però digueu-ne síndrome d'Estocolm o com vulgueu, que el cas és que moltes mares, viuen amb dolor aquesta relaxació de la tirania per part dels seus fills. I s'ofereixen a donar-los tuppers amb menjar, a planxar-los les camises, a cuidar-los quan estan malalts... en lloc de gaudir de la nova llibertat, es desviuen per seguir sent les seves serventes! La manera suau de dir-ho és que intenten allargar el cordor umbilical.

I els fills ho permetem, en major o en menor grau. Alguns per vagància extrema, d'altres fins i tot per fer feliç la mare. Però cal recordar que a vegades el cordó umbilicat s'entortolliga al voltant del coll nadó.

Els viatges en tren

2009-03-12T18:46:00.002+01:00

Ets a l'andana i finalment arriba el tren. Obre les portes davant teu, et deixa pujar. immediatament comença a sonar el xiulet que avisa que està a punt de marxar. I només et dóna uns segons per decidir si vols agafar-lo o prefereixes deixar-lo passar.

El problema de la vida és que és massa real.

El mirall

2009-02-17T21:17:00.002+01:00

Ha passat pel costat de l'aparador d'una botiga de marcs. Hi havia marcs, una pila de quadres i un mirall, molt ben emmarcat. Ho ha aprofitat per mirar-se de reüll. I ha somrigut. Perquè s'ha adonat que aquell mirall era el quadre més bonic de la botiga.

The only winning move is not to play

2009-02-17T20:41:00.003+01:00

L'altre dia vaig dir que últimament llegeixo molt. Això no vol dir que llegeixi notícies, servidora va sempre directament a la secció d'opinió. És una excel·lent manera d'informar-se: descobreixes què va passant al món i què en pensa la gent, tot en un. I a partir d'unes quantes opinions et pots fer una idea de què ha passat, no menys objectiva que si haguessis llegit la notícia tal i com l'escriuen els periodistes. I si el tema és prou interessant, la wikipèdia, l'enciclopèdia i l'informe d'amnistia internacional poden acabar d'arrodonir la feina d'informar-se. Les notícies en si, com a molt, serveixen per saber quina informació rep la gent abans d'opinar, poca cosa més.

L'opinió d'en Partal d'avui (una de les meves preferides i que procuro llegir sempre) comentava una notícia molt preocupant. I m'ha fet recordar una de les pel·lis que sempre he pensat que no hauré vist mai prou vegades. He buscat què n'hi havia al Youtube i he trobat el final, que bleda com sóc, sempre m'emociona. Us el deixo aquí perquè pugueu recordar-la...*

*ATENCIÓ: això és el final de la pel·li! Si no l'heu vista no sigueu banaus i no començeu pel final! Correu a la mula a descarregar-la tota!!!

Benjamin Button, Vitòria i Facebook

2009-02-10T15:18:00.002+01:00

Últimament no escric gaire, però en canvi, llegeixo molt. Deu ser falta d'inspiració, o això que diuen que el llegir m'ha fet perdre l'escriure...

En tot cas, avui he llegit tres articles que m'han agradat. Anava a fer un post per recomentar-ne cada un, però després se m'ha acudit que els podia posar tots en el mateix, tot i que no tenen absolutament res a veure. Així que aquí els teniu, per qui vulgui passar l'estona.

Vitòria és com Perejil, d'en Vicent Sanchís. No en comento res perquè el títol ja és prou clar.

Sí, un altre article sobre el facebook, de Marta Rojals, que personalment crec que és dels articles més encertats que s'han escrit sobre el facebook (i això que se n'han escrit, eh?).

I finalment, Benjamin Button, de Jordi Cabré. A jutjar pels comentaris dels lectors, l'article no ha agradat gaire, però a mi m'ha agradat força. De fet, intentaré recordar per sempre el que diu al final:

Hi ha gent que es casa pensant “aquesta és la dona amb qui vull tenir fills i envellir”. I és molt bonic i molt correcte, però alhora molt pobre. Insuficient. Dit d’una altra manera, si un dia la meva parella m’assegura que està amb mi sobretot per tenir fills i per envellir junts, m’aixecaré de la taula i segurament s’acabarà la nostra història. No sense abans esbrinar amb quin home ha estat fent tota la resta.

Cimera de la terra, Rio de Janeiro, 1992

2009-02-09T20:54:00.002+01:00

Aquí en podeu llegir el text en català.

La democràcia incerta

2009-02-09T00:08:00.001+01:00

Acabo de llegir aquest article del J. F. Mira i m'ha agradat, així que us el deixo per si algú té una estoneta...

Llengua, crisi i immigració

2009-02-05T21:16:00.003+01:00

Diuen que quan corren aires de crisi augmenten les matrícules a les escoles de formació per a adults, especialment les d'idiomes. I és que les persones no som tontes del tot, i quan corren mals aires tothom fa el que pot per salvar la pell. I quan es posen a tancar empreses invertir en formació sembla una bona aposta.

També, quan corren aires de crisi, la gent comença a mirar-se els últims en arribar amb mals ulls: Falten llocs de treballs, ergo, torneu-vos-en cap a casa. Dit de manera fina: Plan de retorno voluntario. A part que no és cap secret que la misèria és un dels ingredients principals del racisme...

I amb tot això que avui m'arriba aquesta notícia. Ves per on, gent que s'ha passat anys i panys entussodint-se en ser immigrants (yo no entiendo el catalán, que soy de Valladolid) ara de cop volen deixar de ser-ho, perquè s'han adonat que molts dels que han arribat després no tenien precisament cap intenció de dur l'etiqueta d'immigrant tota la vida. Caram...

Carme congelada

2009-01-21T21:10:00.002+01:00

Avui, en un atac de marujisme absolutament estrany en mi, barrejat amb la vagància pels afers domèstics que em caracteritza, m'he arribat a la Sirena. No és que no conegués els congelats, que n'hi ha a piles a qualsevol supermercat, però no tenia ni idea que es venguessin coses tan bones congelades! M'ha semblat una cosa així com una visita al país de les meravelles: per un euro i mig i cinc minuts de microones pots tenir uns fantàstics canelons gratinats i tot; per molt menys pots comprar les verduretes del sofregit, netes i talladetes; i de croquetes, per un parell d'euros en tens mig quilo que només cal passar-lo per la paella. Ves per on, servidora acaba de descobrir l'apassionant món dels congelats i s'ha trobat salivant enmig de la botiga més refrigerada del carrer comercial més llarg d'Europa.

He comprat una pila de coses sucolentes, sanes i baixes en calories (bé, aquestes dues darreres expressions només d'adiuen a cert percentatge dels productes adquirits, però cert és que el percentatge ha pujat respecte la meva compra habitual...).

Al vespre, mentre em saltejava a la paella una deliciosa mescla de verduretes thai he tingut un bon debat intern. Per un costat, els productes frescos, l'ecologia i la sobirania alimentària, que que faig jo alimentant aquestes empreses que globalitzen i precaritzen la producció d'aliments. Per l'altre, la dura realitat de l'alimentació dels singles: a la paella hi havia una barreja de mínimes quantitats de molts productes diferents, que per preparar-ho a partir de productes frescos m'hauria calgut comprar una gran quantitat de verdures que irremediablement se me n'hauria fet malbé la meitat (com em passa tot sovint, d'altra banda). Tot això amanit amb que fa poc vaig descobrir la màgia dels cubitos de caldo, de verdures de producció ecològica, això sí, però que també em va frapar bastant (i ara en poso a tot arreu i la meva cuina ha millorat força).

Quan el meu debat intern estava més o menys a punt d'arribar a les mans, m'he recordat de la meva amiga Alba, que l'altre dia em va explicar que el diumenge preparava el menjar de tota la setmana. preparar-als-diumenges + congelar-els-preparats m'ha semblat una gran idea. Si es pensa bé potser els singles podem servir-nos del congelador per menjar variat escapant de les grans empreses d'alimentació... Segur que no és cap idea 100% innovadora, però per a mi és ben nova! Així que he decidit fer un planning de menjar setmanal, pensar bé com cuinar-ho tot en una tarda i descobrir com es congelen els aliments. Ja penjaré al bloc com m'ha anat...

La fata

2009-01-19T15:56:00.000+01:00

c'è qui ti dice che sei bella, sei una fata, sei una stella... :')

Estaca-txiki

2009-01-09T17:22:00.003+01:00

Divendres de ganuleria, m'he posat a navegar per la xarxa. Gràcies al bloc de l'Edu, m'he recordat de la gràcia que em feien els gags del Llach al Polònia... després d'un minut de Youtube he trobat aquesta perla:

Segur que ja tots l'havíeu vist, perquè ja sabem que sóc desactualitzada de mena, però m'he fet un panxot de riure, i segur que us agradarà recordar-lo...

"Home" is just another word for "you"...

2009-01-06T15:41:00.003+01:00

Well I never had a place that I could call my very own
That's all right, my love, 'cause you're my home

Feliç 2009

2009-01-01T17:16:00.000+01:00

a tots els pacients lectors! :-)

És Nadal

2008-12-25T18:12:00.001+01:00

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

La domadora de feres

2008-12-09T21:57:00.003+01:00

No fa ni dos mesos que comparteixo pis amb el Robi (pagant jo totes les despeses, però això és una altre tema... :-P) que ja ha quedat ben assentada una nova fita en l'amansiment de la bèstia: si està despert (cosa que no passa mai abans de les 20 h) i m'apropo a la gàbia, ell ve cap a la reixa. El sistema de domesticació és superfàcil: simplement, cada cop que ve, li dono una pipa entre els barrots. Així que en mes i mig he aconseguit que la bestiola interactui una mica amb mi, i que quan em vegi se m'apropi. Segur que sembla una tonteria, però pel que he llegit, amb un roborowski, ja es prou que no foti el camp corrents només veure't... així que ja em sento ben pagada!

Tasta'm

2008-12-04T16:00:00.002+01:00

Perquè no es digui que només em queixo, avui tinc ganes de felicitar als impulsors de la campanya Tasta'm: Han posat als vestíbuls dels transports públics expositors amb els primers capítols de novel·les. Pots agafar-los i llegir-los tranquil·lament mentre esperes el metro. O intentar llegir-los, vaja, perquè entre els xolos i el volum de les teles del metro costa bastant seguir una lectura... però des de la comoditat del sofaret de casa la idea em sembla realment bona. Jo sóc dels que pensen que si la lectura té poc èxit és perquè la gent no s'hi posa. A més, compar un llibre "a segues" fa de mal fer... En canvi, després d'haver-ne llegit les primeres pàgines ja saps si tindràs ganes de continuar-lo i si és que sí, ja pots córrer cap a la primera llibreria que trobis :-)

El supertitular

2008-12-03T16:26:00.002+01:00

Llegeixo a La vanguardia que "Los abortos crecen un 10%, sobre todo entre las mujeres de 20 a 29 años y las menores de 19". Tot i que la llegeixo perquè me la regalen, dir les coses d'una manera tan idiota em sembla impropi d'aquest diari. Passo la pàgina sense fer-ne cas, però el supertitular em raca. Per què no han dit, senzillament "entre las mujeres menores de 30 años"?

Unes pàgines més enllà m'adono del meu error. El titular, ho deixa ben clar: no és entre les dones de menys de trenta anys! O sí, però amb l'excepció de les de 19! Ves per on, la notícia comença a interessar-me.

Torno a buscar-la. Si l'avortament ha augmentat en general entre les dones de menys de 30 anys, per què aquesta tendència no afecta a les de 19? Són més previsores a l'hora de mantenir relacions sexuals? Accepten la seva maternitat en cas d'embaràs-sorpresa? Totes dues coses alhora? El tema m'intriga molt. Per què es comporten, en general, de manera diferent a la resta? Han tingut una educació diferent a la de les seves companyes un any més grans o més petites?

Llegeixo l'article amb curiositat, però no trobo la resposta enlloc. És més, l'article ni les menciona, les xicones de 19 anys! Potser és que els redactors tenen una filla d'aquesta edat i no volen ni parlar-ne. Aneu a saber...

=======================================================================================

Queda demostrat que si bé el Qué té el rècord indiscutible dels supertitulars, no en té l'exclusiva :-P

Medo de escuro

2008-11-23T20:00:00.000+01:00

Tem dias que a gente acorda com medo do escuro
Tem dias que a gente dorme sente-se inseguro
Então quando a gente acorda e acende a luz pra ver
Percebo que já tenho tudo e só falta você
A cor do mar, o céu azul e o vento lá sopra pro sul
E a cor da areia se confunde com seu corpo nú

Falamansa

A Maraglida

2008-11-21T19:47:00.002+01:00

Una altra cosa que em fa feliç i, a més, és gratis, és escoltar aquesta cançó.

Per cert, m'acabo de fixar que totes les coses que havia dit al post anterior són gratuïtes! Genial, que a partir del dia 20 sempre vaig justa de pasta!

Coses que em fan feliç

2008-11-20T15:27:00.004+01:00

La Marta m'ha encarregat una llista de sis coses sense importància que em fan feliç... Jo no diria que són coses sense importància, però aquí hi ha sis coses que em fan feliç:

1.- Un mail, un sms, una trucada d'algú a qui estimo i fa temps que no veig
2.- Córrer, córrer i córrer fins a sentir-me refotudament cansada
3.- Adormir-me al seu costat
4.- Saber que hi ha gent que m'estima
5.- Mandrejar el dissabte al matí sense cap càrrec de conciència
6.- Que el Robi se m'enfili a la mà

Aquestes són les sis primeres coses que se m'han acudit... però vaja, segur que en tinc moltes més!

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
MERCÈ!!! Tu també tens un encàrrec...!

Fishandchips

2008-11-20T15:23:00.002+01:00

Gràcies al bloc de la Marta, professora d'anglès al País Valencià, he anat a parar a aquest article sobre això tan delirant de l'educació per a la ciutadania valenciana... o algo així.

Traducción litoral

2008-11-18T13:05:00.004+01:00

Ahir, a la Vanguardia, vaig llegir la columna d'en Màrius Serra i em va semblar simpàtica i carregada de raó, així que us la deixo aquí...

Per cert, parlant d'errors de traducció automàtica, genial aquesta foto que fa temps que l'Enrique va penjar al seu bloc... :-)

Dona'm la mà

2008-11-14T17:07:00.000+01:00

He estat una bona estona buscant "I tanmateix" com una lela, però no la trobo... :-/

Del banc de sang

2008-11-14T16:16:00.003+01:00

Des que sóc major d'edat que vaig a donar sang més o menys un parell de cops l'any. A canvi, del banc de sang, n'he rebut una postal cada Nadal, moltes anàlisis, cartes avisant-me quan la unitat mòbil aparca prop de casa, força berenars abundosos (des de fa un temps, a base de menjar ecològic!) i nombrosos regalets de mercandatge. A part de la tranquil·litat que dóna pensar que si tinc un accident o m'han d'operar les possibilitats que mori dessagnada són més aviat poques... bé, potser ho hauria d'haver posat al principi, això, però és que em semblava tant evident...

El cas és que dilluns en vaig rebre una cosa nova: una trucada. D'entrada, una trucada del banc de sang impressiona per principi, perquè està clar que no durà bones notícies. Era per dir-me que anaven molt i molt baixos; i això també impressiona! D'entrada, si destinen una persona a telefonar un a un els donants de vulgar 0+ deu ser que el tema està realment malament!

Dilluns, però, es presentava embolicat. Vaig dir tímidament que tenia la tarda molt liada, que si hi podia anar l'endemà. La noia va semblar sorpresa i em va dir que és clar, que anava bé qualsevol dia de la setmana, de no sé quina hora a vuit del vespre. Saber que no era que en aquell moment tenien un accidentat sobre una taula dessagnant-se em va tranquil·litzar --També em va tranquil·litzar saber que no esperen tan a l'últim moment per trucar.

D'entrada he de dir que per a mi la donació de sang entra de ple dins dels deures cívics bàsics. Per començar perquè tothom, jo també!, dóna per descomptat que si mai necessita sang n'hi haurà de disponible, però resulta que la sang encara no es pot fabricar artificialment i, per tant cal deixar-se punxar de tant en tant. Així que lluny de ser un gest altruista, en el meu cas és l'egoïsme pur de voler assegurar-se les bosses de sang del demà... això sí, intolerablement egoïsta és esperar que hi hagi sang sense haver-ne donat mai!

Després, també hi ha l'egoïsme d'esperar que hi hagi sang si la persona que la necessita és algú estimat. En tercer lloc hi ha una cosa semblant a l'agraïment, perquè a aquestes alçades ja conec algunes persones que en algun moment de la vida han rebut una transfusió. I finalment, és clar, hi ha una part generosa en això de la donació...

Així que dimarts vaig anar cap al Clínic. Em va sorprendre que els entorns de l'hospital estaven plens de cartells d'aquells de "amb una vegada no n'hi ha prou". No sé si sempre n'hi ha, però us asseguro que aquesta setmana n'hi havia moltíssims! Un cop dins de l'hospital, sota tots els rètols del banc de sang hi havia cartells on hi deia alguna cosa així com "necessitem sang de tots els grups". Bufa! La cosa semblava realment greu!

Al bang de sang la cosa va anar com sempre. Potser hi havia una mica més de moviment que normalment, senyal que la campanya funciona. La doctora que feia les entrevistes i els infermers, amables i simpàtics com sempre, que per mi que els seleccionen especialment per estar-se allà.

La punxada em va fer mal, és clar, i vaig passar tota l'estona sense mirar-me la bossa, que em fa molta angúnia! Això ho comento només si algun no-donant es pensa que els donants som insensibles al dolor o a l'angúnia... Val a dir, però, que donar sang tampoc no és del tot desagradable.

I després, el berenar i el regalet! Aquest mes estan de superoferta i m'han regalat dues entrades pel Cosmocaixa! Ganga! Des que el van obrir que no hi he tornat a anar. Ja us ho explicaré...

Caps de setmana

2008-11-09T17:56:00.002+01:00

Una de les meravelles de NO fer doctorat és que es tenen els caps de setmana lliures. No intentaré fer creure a ningú que quan feia la tesina em passava tots els caps de setmana tesinant, però sí que és veritat que hi pensava a totes hores, i que fes el que fes tenia al cap la idea constant "hauria d'estar fent tesina".

Ara, en canvi, des que vaig presentar la tesina, vaig a festes, cuido del Robi, jugo amb l'ordinador, surto d'excursió per Collserola, o vaig a passar el cap de setmana més llunyet i un munt de coses més que no he explicat al bloc.

En síntesi, em deidico al noble art de passar dies i espero que empènyer anys sense cap mena de càrrec de consciència, i modestament crec que se'm dóna molt i molt bé. Sens dubte, he trobat la meva veritable vocació. A vegades penso en l'època en que volia ser investigadora amb nostàlgia, i segurament quan sigui vella m'hi referiré com "els bons temps". Però també hi penso els diumenges com avui que em llevo a migdia sense cap preocupació (avui fins i tot ja havia fet la neteja setmanal!), i llavors estic contenta d'haver decidit no contiunuar. Deu ser que no tots servim per a tot.

Bàrbars al volant

2008-11-06T22:07:00.003+01:00

Ahir vaig haver de travessar la Diagonal. En principi, això no és gran cosa, tot i que, per si algú no ho sap, és una via d'entrada a Barcelona i el carrer més refotudament ample de la ciutat. Però com que som en un país civilitzat, hi ha semàfors. A mi un cop, fa molts anys, se'm va acudir travessar-la pel dret, sense esperar al semàfor, i crec que és la única vegada que he dit "no ho faré mai més" i realment ho he acomplert. Experiències que ofereix la vida, tu.

Però ja he dit que mai, mai més, m'ha passat pel cap no esperar-me el semàfor. Així que ahir em vaig esperar. Tothom sap que els semàfors estan programats per beneficiar els cotxes, tot i que concedeixo que Barcelona, tot i la política repugnant que té constament en mobilitat i en urbanisme, en general té els semàfors molt millors per als vianants que qualsevol altra ciutat on hagi passat més de 15 dies. Però l'avinguda Diagonal és una de les excepcions i els vianants ens hem de passar una bona estona esperant per passar. No té res a veure amb el tema, però la Plaça Espanya és una altra excepció i segurament la més esperpèntica, i un dia que tingui mooooooooooooooolt de temps cronometraré quant de temps triga un vianant a fer la volta sencera (ja us n'informaré).

El cas és que finalment el semàfor se'm va posar verd. Creuo el primer lateral, passo per la zona de passeig amb carril bici inclòs, creuo la part central, creuo la via del tramvia (amb els seus al·lucinants mil cartells de "Atenció: tramvia", com si algú pugués travessar aquella via de tramvia sense adonar-se'n...) i arribo al segon lateral. Després de tot això el meu semàfor seguia verd, però ves per on, que el dels cotxes és d'aquells que no es posa mai vermell. Estava en àmbar.

Servidora no ha anat mai en una autoescola, i està convençuda que als conductors no se'ls explica que davant d'un pas de zebra, si un vianant vol passar, els cotxes s'han d'aturar. Siguem seriosos, quan un cotxe s'ha parat davant d'un pas de zebra? Que darrere un volant la gent es torna salvatge és sabut per tothom, però no entenc per què els vianants ho consenteixen i solen esperar pacientment que hagin passat tots els senyors del volant. --De manera que els passos zebra són refotudament inútils, perquè si per travessar cal esperar que hagin passat tots els cotxes, no cal que hi hagi res pintat a terra.

En tot cas, jo ja fa molts anys que he après que a l'hora de passar un pas de vianants el que cal fer és agafar aire i avançar amb fermesa, si pot ser mirant a la cara al conductor, que és més digne morir dempeus en un pas de vianants que viure esperant que els conductors compleixin les normes de trànsit. I mira que és xorra morir atropellat en un pas de vianants, eh?

El que em va passar ahir al segon lateral de la Diagonal és que el cotxe va accelerar. Oblidant tota la meva dignitat de vianant, vaig fer un bot enrere. El següent també va accelerar. I jo plantada a mig carril. I el tercer, també. Quan va arribar el moment del quart ja havia recuperat la dignitat i vaig fer un pas endavant confiant que si havia arribat la meva darrera hora el conductor es passaria totes les que li quedessin en una presó de merda. Afortunadament, va ser prou intel·ligent per decidir estalvar-nos problemes als dos i jo vaig aconseguir acabar de travessar el carrer d'una puta vegada.

Algú es preguntarà a què ve ser tan malparlada de cop. Doncs perquè estic realment emprenyada. La cosa va molt més enllà de la falta absoluta de cortesia o de no seguir les normes que ens permeten a tots moure'ns pel carrer. La realitat és que els cotxes van accelerar sabent que jo m'apartaria. Perquè si no m'hagués apartat, m'haurien fet mal, potser molt. I això és el que relament em fot, perquè d'això se'n diu intimidar. I puc ser molt comprensiva amb la pressa que tenien els bons conductors (per cert, que jo també en tenia), o amb l'estrès (ídem) i amb mil òsties amb vinagre més, però les intimidacions no es poden tolerar. De què anem?

Jo no desitjo la mort a ningú, però sí una bona òstia a la següent cantonada que els deixi prou intimidats com per no agafar un cotxe mai més. Fins aquí podíem arribar!

I és que a cada cotxe segut al volant,
dins de cada cotxe pitjant el pedal,
dins de cada cotxe mirant-se al mirall,
disfressat d'home normal trobareu un animal.

Records

2008-11-06T21:28:00.002+01:00

A tots els amors decepcionants...

i contenta d'haver-ne trobat que no decepcionen ;-)

============================================================

Algú sap qui és la noia que canta?

Expandint-me

2008-11-04T23:23:00.002+01:00

Per algun motiu difícil d'individualitzar, durant els dos últims mesos al meu cos li ha donat per expandir-se, en plan gas, ocupant tot l'espai disponible dins la roba (o més!). Ara com ara, la cosa és incipient, però a mi comença a tocar-me la moral, sobretot cada matí, quan penso que aviat hauré de deixar de respirar per cordar-me els pantalons. Així que l'altre dia se'm va acudir que calia posar-hi remei.

Procuro tenir-ho en compte a l'hora d'anar al supermercat. Em mentalitzo: només verduretes i coses sanes. Vaja, però ni pensaments de renunciar a la deliciosa llimonada a la que estic enganxada des de l'estiu! Qui ha parlat de renúnices?! I vaja, ha sigut Tot Sants, i no comprar castanyes seria una blasfèmia! Per compensar-ho, em poso a buscar ensaladilla russa (de pot, sí, que passa?!). Passo per la zona de la brioixeria industrial sense ni mirar-la. No trobo el pot, torno a passar per davant la brioixeria, segueixo sense trobar el pot. Al final he comprat castanyes, llimonada envasada, un pot d'ensaladilla russa i un pot de maionesa. Light, això sí.

Setmana nova, vida nova. A la feina m'emporto un parell de pomes per l'hora del cafè. Una ganga: cuida la línia i l'economia en un sol gest! Així de pas compenso econòmicament el sobrepreu de la maionesa light. Quan arriba l'hora de la pausa, però, estic defallint de gana i les meves pometes em semblen tan tristes que baixo al bar a menjar-me un entrepà. I un cafè amb llet amb doble de sucre... En fi, m'aconsolo pensant que segurament un donut hauria sigut pitjor...

La vida continua i arribo a casa a les tres, amb l'entrepà de mig matí ben digerit i afamada altre cop... Mentre em preparo una nutritiva (i baixa en calories) amanida m'acabo la bossa de patates fregides que NO havia comprat al súper l'última vegada, si no la penúltima, assumint que el meu passat m'ha traït... Per postres, uns quants panellets que ha fet la meva mami amb tot el seu amor. No podia no menjar-me'ls, no?!

I mentres, em pregunto què li passa al meu volum, que no para de créixer... Inexplicable, oi? Definitivament, a partir de demà torno a anar al gimnàs... o de demà passat, vaja...

A Carcassona!

2008-11-04T23:02:00.002+01:00

Pr'amor que me manca mon país d'òc que demandèri a mon brave cavalièr que m'amenèsse damb sa voitura a Carcassona la passada diumenjada :-)

Entenc la controvèrsia que hi ha al voltant de la (re?)construcció de la fortalesa, però que hi voleu que hi faci, a mi Carcassona em sembla de les ciutats més boniques on he estat mai.

Vam sortir diumenge més o menys després de treballar (només dues o tres horetes més tard...), vam estar-nos un parell d'hores per aconseguir sortir de Barna i vam arribar allà que ja era massa tard per trobar on ens donéssin de menjar. Així que de poc no defallim d'estrés i de gana només arribar, però com que de bon humor no ens en falta, vam sobreviure.

Dissabte va fer un bon sol, però ai las!, que al nord de la frontera tenen poques festes religioses, però les que tenen les fan de veritat. Així que ja us aviso jo: Per Tots Sants no es pot visitar el castell. Res de pànic, que Carcassona és bonic de sobres; vam passejar-nos per la ciutat de dalt, per la ciutat de baix i pel canal, en plan guiri.

Diumenge, en canvi, plovia a bots i barrals, però el castell era obert i, gràcies a la reconstrucció que en van fer, dins no et mulles. A més, suposo que perquè era primer diumenge de mes, entrada gratis! Això sí, no hi havia guia. Així que vam llogar una mena de telefonets que tenen gravades les explicacions: pots passejar-te tranquil·lament pel castell i per les sales hi ha cartellets amb números. Si apretes el número al teclat del telefonet, pots sentir l'explicació del que estàs veient.

La veritat és que això dels telefonets em va encantar! Per començar, vam poder-los llogar en català! [Companhs occitans, qu'en occitan n'i a pas! Vos cal anar reclamar!!!] A més, pots anar endavant i endarrere com et doni la gana, i la majoria d'explicacions després tenien explicacions complementàries de l'estil "si vol saber qui eren els senyors de Trencavel premi la tecla vermella. Si vol conèixer l'orígen dels capitells, premi la tecla verda". Si a això hi sumem que per allà no hi havia gaires ànimes i que fora hi plovia... Tenim que ens vam tirar tot el matí sencer donar tombs per dins castell. Seriosament, una meravella. Si el primer cop que vaig estar a Carcassona vaig acabar farta de carrincloneria adulcorada, aquest cop m'ha encantat. Fins al punt de dubtar si els telefonets en català deien el mateix que en francès...!

Això de no haver de fer tesina els caps de setmana és fantàstic!

Parla patois

2008-10-22T16:55:00.001+02:00

Per lo Pasha, e per tot mon País d'Òc, que me manca e qu'i vòli tornar lèu lèu...

Siáu anat a París per i veire de productors
Escotèron mon liric, comprenguèron ren dáu tot
Me diguèron: parlas pas francés, parlas pas espanhòu
Parlas pas inglés, parlas pas italian
Parlas pas portugués, mi sembla pas normau
Broncha pas Monsur Rigaud, vau t'explicar, fagues pas páur!
Siáu bèu, siáu caud perqué siáu provençau
Is! Papet Jali que ti fa marchar lo còr

Sunshine Reggae

2008-10-21T15:42:00.000+02:00

Jo vull que la vida segueixi a ritme de Reggae...!

Del sud...

2008-10-20T15:54:00.002+02:00

I aquí una cançó que encara ara em posa els pèls de punta cada cop que sento... Potser no aconsegueixo tallar del tot amb les meves arreletes del sud?

Lletres de colors

2008-10-20T15:13:00.000+02:00

Lalalà... :-)

Virtual pets

2008-10-18T15:10:00.003+02:00

Durant l'època que el Griset ja havia mort i la Blanqueta era clar que no estava per brocs, em vaig fer un virutal pet, una mascota virutal, a Pet Society.

En principi, un virutal pet té força avantatges sobre els real pets: hi jugues quan vols, no els surten malalties i t'estalvies una pasta en serradues, veterinaris i medicaments. La realitat, però, té l'enutjós costum d'acabar-se imposant, i el que havia de ser un simple hobby per passar estones mortes s'ha acabat convertint en el joc més tonto i viciós al que hagi jugat mai. M'he enganxat a Pet Society!

El joc és senzill: tu tens una mascota, que és una mena d'ésser indescriptible d'aparença lleugerament humanoïde (en el meu cas, es diu Iula i és de color verd turquesa) i que viu en un poble amb altres éssers com ell. El joc és com jugar a nines: Pots canviar la robeta del pet, arreglar-li la caseta, donar-li menjar, netejar-lo, jugar-hi a diferents jocs i visitar els altres pets a la seves casetes. A còpia d'anar jugant amb el pet va guanyant punts i diners. I amb els diners pots comprar-li menjar, més robeta i coses per la casa. I tot això amb la finalitat de... guanyar més punts!

En principi el joc és curiós i distret. Però a mida que t'hi vas ficant va enganxant-te més i més. Si al principi ja t'estava bé la cadireta que tenia, tard o d'hora acabes decidint que vols que tingui un sofà i una butaca de disseny, i una bona prestatgeria per posar els trofeus que va guanyant... i al final et trobes agregant gent al facebook només perquè ells també tenen un pet, i així els pots anar a visitar i guanyar més punts i més diners per finalment poder comprar un llit, perquè ja no et sembla bé que el teu pet virtual dormi per terra...

Suposo que hi deu haver qui trobi que aquests jocs són absurds. Jo estic jugant amb la Iula i quan em pregunto per què vull que guanyi més punts i més diners virtuals em llença una veritat a la cara. El joc no acabarà mai, i no té més finalitat que ell mateix. No hi ha ni guanyadors ni perderos, jugues simplement per seguir jugant, pel gust de fer-ho. Com la majoria de coses a la vida, no?

Camals mullats

2008-10-18T14:47:00.002+02:00

Plagiada directament del primavera d'hivern... Què ha passat, Edu? Que se't troba a faltar pel poble!!! Torna!

El Robi

2008-10-16T22:18:00.003+02:00

El Robi és un petit hàmster Roborowsky. Perquè us en feu una idea, s'assembla al de la foto. Però és més guapo encara, és clar!

Escollir una bestiola per endur-se'n a casa no és gens fàcil. I més en el meu cas, que els meus borrellons havien deixat un llistó molt alt que no estava gens disposada a rebaixar! A la tercera botiga on vam anar hi havia una gàbia amb uns quants mini Roborowsky dormint apilats. Només veure'ls ja vaig tenir clar que en volia un d'aquells: Els Robos són moníssims, i prou diferents als meus borrellons. D'entre la pila de Robos, em vaig quedar amb el més trapella, és clar, i em vaig fer un fart de riure veient com el botiguer l'intentava atrapar! Sense pensar que jo em trobaria amb el mateix problema que ell cada vegada que vulgués netejar la gàbia, clar...!

Pel que he llegit, els Roborowsky són més petits que els russos (els borrellons, per exemple). Ara com ara, el meu Robi fa uns cinc cm (els borrellons en feien uns nou), de manera que és mini! És tant petit que el vaig deixar a la gàbia que havia sigut de la Borrelló (i de la Blanca després) es va amagar i ja no el vaig tornar a trobar fins al cap d'una bona estona...

Un altre petit problema és que tot i que siguin de talla més petita, el Robi té pinta de ser molt jovenet... De fet, em vaig passar tot el primer dia preocupada per si ja sabia pelar pipes. I va ser una alegria veure que sí que en sap, però em sembla que li costa una mica. A veure si amb el temps agafa més traça...

Sobre el menjar dels Robos fa temps vaig llegir que com que són tan petitons, el menjar per a hàmsters normals se'ls feia massa gran, i que és millor barrejar-los-el amb menjar per ocells, més petitet. Per 2 o 3 euros que valia un pot de Nido per a jigueros (ni idea de què són, va ser el que em va semblar més bo), vaig fer la prova. I a jutjar pel contingut del rebost que s'ha fet el Robi, la idea li ha despertat entusiasme.

També vaig llegir que els Robos són més actius, però que per contra són menys manyacs i costen més d'amansir. Però avui fa cinc dies que tinc el Robi a casa i a còpia de paciència, pipes i altres llaminadures, ja he aconseguit que se m'enfili a la mà! Definitivament, m'hauria d'haver fet auxiliar de veterinària!

I d'alegries

2008-10-16T22:02:00.003+02:00

No recordo si diuen que les desgràcies vénen de tres en tres o si diuen que són les alegries, les que vénen de tres en tres. En tot cas, la mort de la Borrelló, la del Gris i la de la Blanca van ser tres desgràcies que van venir seguides i em van anar deixant més i més trista. I el resultat final, quedar-me sense cap dels meus tres borrellonets, ja em va deixar completament KO. Estava tan acostumada a anar a mirar què feien tant bon punt arribava a casa, que vaig seguir anant a mirar les gàbies buides. Quan feia tres dies de la última desgràcia, ja era evident que la cosa no podia seguir així. Així que ara em tocaven tres alegries, per fer les paus amb la dita, sigui quina sigui.

La primera alegria va ser que l'home més maco del món se'm va presentar a casa. Això ja seria una alegria de per sí, però si hi sumem que sembla que això de venir a casa se li està convertint en costum, l'alegria ja és de les grosses.

La segona alegria va ser que ell, a qui en principi no li agraden els rosegadors, venia amb la seva moto i una llista de botigues d'animals impresa.

I la tercera alegria va ser que després de donar voltes i més voltes, a la tercera botiga vaig trobar un hàmster molt i molt bonic i que no s'assemblava a cap dels que ja havia tingut. Cosa difícil, perquè els meus borrellonets eren bonics amb ganes!

Així que ja tinc les tres alegries que em toquen, i totes tres sumen una gran alegria, que és que ara, a casa, hi ha aparegut el Robi.

De dol II

2008-10-16T17:56:00.001+02:00

La Blanqueta va heredar la gàbia de la seva mare. Aventurera de mena, es va posar a investigar-la amb entusiasme. Va recórrer tots els racons i es va instal·lar dins una capseta que li havia deixat. Però els mesos no perdonen, i la Blanca ja no estava per fer cabrioles. S'havia tornat vella i una mica grassona, i segurament va decidir que el que li venia més de gust era una jubilació còmoda a la planta baixa. Així que només s'enfilava per anar a buscar menjar.

I va arribar un dia en que ja no la vaig veure. Vaig pensar que devia estar amagada al seu cau i no hi vaig donar cap importància. L'endemà, tampoc no la vaig veure, i això em va preocupar una mica més. Em vaig posar a buscar-la i finalment la vaig trobar, quieta, al fons del seu cau. Quieta de no moure's mai més.

La meva princesa Blanca va morir el dia 7 d'octubre, onze dies més tard que el seu germà, sense tenir cap malaltia aparent, a l'edat de dos anys, un mes i cinc dies. Dins una capseta de cartró.

De dol I

2008-10-16T16:49:00.003+02:00

Tot i l'èxit de l'autooperació de testicle, el meu Griset va continuar malalt; seguia tenint un tumor darrere l'orella, i jo vaig estar dies i dies medicant-lo cada dotze hores,* amb analgèsics, antibiòtics, antiinflamatoris i pomadetes per evitar que patís dolor i que s'infectés la ferida que no es curava mai.

Però ja sabem que aquestes coses poden suavitzar el càncer, però no el curen, i el tumor no va parar de créixer. Al principi el Gris va seguir fent vida normal, però un dia va començar a deixar de moure's i quan tocava medicar-lo veia que no s'havia mogut d'on l'havia deixat dotze hores abans. Vaig començar a deixar-li el menjar dins la caseta i li vaig posar l'aigua molt a prop.

Al cap de pocs dies vaig veure que tenia els ulls lleganyosos i vaig trucar corrents al veterinari. Em van donar hora per tres dies més tard, el divendres 26.

En veure'l, el veterinari no va fer cap bona cara. Molt suaument, em va dir que tingués el que tingués als ulls havia de tenir en compte que el tumor ja era més gran que el seu cap, que segurament li feia molt de mal i que li devia costar molt moure's. Em va dir que el Griset feia molta peneta i que entenia que em sabés greu perquè realment era un hàmster molt bonic i molt manyac. Em vaig quedar amb la idea de la pinta que feia el Griset. Jo encara el veia com un hàmster bonic i manyac, dolç com un pompom, i clar que veia el tumor, però de veure'l cada dia ja m'hi havia acostumat. Mirat des de fora era ben clar que feia pinta d'hàmster tan malalt que no pot ni moure's. I jo sense adonar-me'n!

El veterinari va seguir explicant-me què podia tenir als ulls, i va continuar dient que per evitar el dolor del tumor caldria donar-li una dosi d'analgèsics tan gran que el deixarien zombie per tot el dia. La continuació va ser una reflexió sobre la importància de la qualitat de vida i sobre que cal acceptar que les coses s'acaben. Però llavors, que ja m'havia adonat de l'aspecte del griset i de la grandària del tumor ja m'ho esperava. Així que vaig signar l'autorització d'eutanàsia i vaig esperar que preparessin el quiròfan.

Un cop tot preparat, vaig enviar-li un petonet amb el dit i em vaig estar al passadís, on hi ha una finestra per on es pot veure què passa al quiròfan. Vaig quedar-me allà plantada; era divendres tard i a la clínica només hi quedava el personal d'urgències. I jo allà plantada mirant per una finestra els últims moments del meu Griset i desitjant que tot plegat fos ràpid i realment indolor. Ja havia passat per això amb la Borrelló, però evidentment em vaig posar a plorar com una toia.

El veterinari va sortir amb el Gris embolicat en un paquetet de paper blanc. El va posar dins la gàbia i m'ho va donar tot. Em va donar la mà, i em va dir que era el millor per ell i que jo havia fet realment tot el que havia pogut. Segurament això és tonto, però em va consolar i me'n vaig anar amb la gàbia amb el Griset empaquetat dins cap a casa els meus pares.

Com que era divendres, l'endemà se'l van endur cap a Sant Martí, i el van enterrar al costat de la seva mare. El Griset havia nascut el 2 de setembre. Va viure dos anys i gairebé un mes.

====================================================================================

La foto no és gens bona, però la va fer ma mare amb tot el seu amor. I això també compta!

* Entre la Borrelló i el Gris, he aconseguit una habilitat tan gran en l'art de fer prendre medicaments a animalons petits que estic plantejant-me treure'm el títol d'auxiliar de veterinària.

El petit Bernat

2008-09-28T17:10:00.001+02:00

Dissabte passat (no ahir, l'anterior, que en aquest bloc no estem mai dels mais d'actualitat) va treure el cap al món el petit Bernat. El cap i la resta del cos, per sort. Concretament, d'entre les cames de la meva germana Núria (la única germana que tinc, d'altra banda).

La Núria, que és una dona molt valenta, una mica neolítica i amb una dilatada experiència en això de l'art de parir (no em ficaré amb altres coses dilatades), va decidir passar d'anestèssia. Així de valenta és. I diu que el part és realment dolorós, però que després la recuperació és fantàstica. Nenes, apunteu-vos-ho, tot i que jo ja avanço des d'ara que això d'arriscar-se a que et desgarrin de viu en viu des de dins és una idea no em podria semblar menys atractiva.

El petit Bernat és un bebé preciós, de veritat. I no ho dic només perquè sóc la seva tieta, que també. Va néixer cabells superfins al cap, i la pell blanca i llisa, i no arrugada i lila com acostumen a tenir-la els nadons. Per ara, no fan gran cosa, només plora, mama, dorm i ho mira tot. Però ja sabem que està molt enfeinat processant un munt de nova informació.

El Ferran, que dins de la categoria mascles també és bastant valent, més enllà de l'aportació bàsica per a ser pare d'una criatura, va assistir el part i fins i tot li van deixar estirar el nen per ajudar-lo a néixer. Flipant. Això és de bastant valent, perquè a mi agafar una coseta que està naixent em faria pànic! A més, he sentit a dir que més d'un pare i més de dos, s'han marejat veient néixer la seva criatureta. Val a dir que jo em sento bastant més capaç de fer això que de parir, però està clar que si els mascles no poden demostrar la seva valentia donant a llum tampoc és culpa seva. En tot cas, ho explicava ben emocionat, així que els nens també teniu una cosa per apuntar.

Els qui també estan molt emocionats amb aquesta nova coseta que es mou, són el Lluc, el seu germà gran, i l'Andreu, que també és el seu germà gran però no tant. I els avis, és clar. I la tieta Carme, per descomptat. I suposo que la resta de tiets també, però encara no els he vist i no ho hem pogut comentar.

Curs nou, vida nova

2008-09-21T19:14:00.002+02:00

Ja ens hem plantat a 21 de setembre, i això vol dir que porto 21 dies intentant-me adaptar al nou curs. Afortunadament, no cal fer els canvis de cop, i he descobert que gràcies a Déu a molts llocs el curs comença a l'octubre. Ganga, que així no cal córrer tant.

La gran novetat del curs, i un dels cercles més grans que es tanquen, és que he canviat de feina. He deixat això dels traductors i he tornat al món de la dinamització lingüística, que també està força bé.

Relacionat amb el canvi de feina, des del dia 1 que tinc les tardes lliures, i això mola molt, però no sé com m'ho faig que sembla que les tardes s'ocupin soles... com sigui, he estat molt enfeinada fent neteja general de la casa, intentant organitzar el principi de curs, i descansant, que vés per on, he decidit que ho necessito. Encara no he acabat l'organització general de la casa, però el setembre s'acaba aviat, de manera que ja m'espavilaré aquesta setmana.

També em va caldre preparar la meva presentació pel congrés de la SEPLN, que va ser el cap de setmana passat a Madrid, i que jo vaig viure com el meu comiat, temporal si més no, del fantàstic món de la traducció automàtica. Trista i feliç alhora, que complicats que som els humans... El cas és que ara m'espera un horitzó no només de tardes lliures, si no de tenir també lliures els caps de setmana, que això sí que és una gran novetat!

Per omplir les tardes m'he apuntat a danses orientals i danses afrocaribenyes, tinc pendent passar a apuntar-me a francès i a aranès si al final fan el curs. I pel que fa als propòsits de principi de curs... són tan evidents que passo de comentar-los aquí.

M'aclame a tu

2008-09-05T01:42:00.000+02:00

La Borrelló

2008-09-04T23:56:00.003+02:00

La Borrelló va aparèixer durant l'època que recordo haver estat més trista de la meva vida. Crec que va ser l'intent d'algú que m'estimava per tornar-me la felicitat. Potser és estrany que tot una dona com jo de quasi trenta anys s'encapritxi d'un hàmster, però això és perquè la gent gran sol mirar-se altres animals, perquè la veritat és que els hàmsters són una passada.

A la botiga, escollir quin hàmster volíem semblava una missió impossible, són tots tan monos! Fins que la vam veure. Es va posar a fer unes cabrioles increïbles i se'ns va ben guanyar. Ja no calia que ens n'ensenyéssin més, volíem l'hàmster que no parava quiet, s'enfilava per les parets i es penjava del sostre! En comparació, els altres, tan monos com són, semblaven empanats i tontets! El nostre hàmster era de lluny el més bonic i actiu, no parava de fer cabrioles i semblava un animaló del bosc. Li vam comprar la gàbia més maca de la botiga, amb planta i dos pisos, escaletes per enfilar-se, rodeta, caseta, dues menjadores i un abeurador. I amb tot el pack ens en vam anar cap a casa.

La Borrelló era una boleta de pèl marró amb ratlles grises a l'esquena que corria per tots els racons del pis. La felicitat és una cosa abstracta que no s'aconsegueix així com així, però sí que la Borre m'ha donat moltes alegries. Aleshores ens feia molta gràcia la cançó dels borrellons, i ens va semblar que el nom li queia bé, així que li'l vam adjudicar. En realitat, és la única dels meus hàmsters que té nom de veritat.

Ens vam proposar cuidar-la com Déu mana, volíem que fos l'hàmster més feliç del món. Vam buscar per internet, vam comprar un llibre... Així vam descobrir que era un hàmster rus, i què era tot el que necessitava per viure bé.

La Borre, però, a part de ser una acròbata preciosa ens guardava una sorpresa. Al cap de quinze dies no teníem un hàmster bonic, si no set. Servidora és de ciutat i no havia vist mai de prop res que tingués a veure amb la maternitat animal. Em va semblar la cosa més bonica del món. El naixement dels borrellonets em va distreure una mica de la tristesa que llavors m'acompanyava massa sovint.

El part i l'alletament la van deixar feta una bírria. Va quedar grassa, cansada, suada i antipàtica. Quan la vam separar dels petits es va recuperar mica en mica. Va passar una època que semblava que la pell li havia quedat massa gran. Semblava una emperadriu russa amb un cosset petit dins un enorme abric de pell! Se li veien unes manetes minúscules dins un vestit enorme...! Després, però, es va recuperar del tot i al cap d'un temps ja tornava a estar magnífica i en plena forma.

Després van venir canvis i més canvis, mudances i més mudances i suposo que creixament i més creixament, no ho sé. En tot cas, ja vaig dir que últimament he tancat molts cercles. I la Borrelló hi ha sigut sempre, fent acrobàcies, corrent a la rodeta, posant-se sobre dues potes, enfilant-se per les parets i el sostre, aguantant les pipes amb les manetes, destrossant tubs de cartró, preparant-se el niu i el rebost...

Ara fa uns dies, però, va deixar de fer tot això. Va deixar de fer coses, es va quedar en un racó de la planta baixa. Ja no podia enfilar-se, i pujar per les escaletes li costava un gran esforç. Una acumulació de líquid a l'abdomen i un tumor al cap es van posar a fer estralls a tota velocitat. Li vaig baixar el menjar i l'aigua al pis de baix, li he fet cures i li he donat medicaments, però s'ha anat fent evident que el gran cercle de la seva vida també s'havia tancat.

Els últims dies han sigut horrorosos. El bony i la ferida a la cara s'han fet enormes, i se li ha quedat un ull tancat. El seu cosset s'ha inflat com una bola, ha perdut pèl per tot arreu i amb prou feines podia caminar. Porto més de deu anys negant-me a que matin animals per alimentar-me, però aquest vespre he dut la meva hàmster estimada a morir.

La qüestió no és simple ni trivial. La mort és tan refotudament irreversible que decidir quan havia de morir s'ha convertit en el problema moral més greu que m'he trobat mai. Qui sóc jo per decidir quan ha d'acabar la vida dels altres?

La meva mare també s'estima molt la Borrelló i veia molt clar que estava patint massa, i jo avui m'he acabat de decidir quan l'he vista un parell de cops caure panxa enlaire i no poder-se aixecar. El veterinari ha dit que era una bona decisió.

Ara la Borrelló és dins un paquetet de paper. Demà els meus pares l'enterraran sota un xiprer de Sant Martí.

Perqueño hamster, corta vida

2008-09-01T17:06:00.003+02:00

Los padres vacilan a menudo ante la compra de un hamster, con el agrumento de que en dos años estará muerto y habrá grandes llantos. Esas expresiones evidencian falta de reflexión porque siempre hay grandes llantos cuando muere cualquier animal perteneciente a un niño, lo mismo si es un hamster de dos años que un perro de catorce. Pienso que los padres con este punto de vista eluden la responsabilidad de hablarle al niño sobre la muerte.

Cuando muere un animal doméstico es posible explcarle al niño más sencillamente que la vida no es eterna (...).

(...) se puede comprobar que la vida del hámster, tan corta para nosotros, para el animal es una vida plena y, si está bien alimentado, también muy satisfactoria. Disfrutar intensamente de un animal doméstico significa poder participar en su vida natural y no forzarlo por todos los medios a llevar una forma de vida humana; el animal debe ser un invitado en nuestro hogar y no un esclavo para nuestra diversión.

Michael Mettler, El nuevo libro de los hámsters dorado y enano

Cervells controlats a distància

2008-09-01T16:59:00.001+02:00

If you're not scared or angry at the thought of a human brain being controlled remotely, then it could be this prototype of mine is finally starting to work.

John Alejandro King

La Carme al país dels gots VI: Aquisgrà

2008-08-29T17:19:00.002+02:00

Ja que era a Aquisgrà, vaig visitar la ciutat. A més, ens van organitzar una visita a la catedral i a l'ajuntament. No sé, no conec gens Alemanya, i tot em va semblar preciós, de veritat.

La Carme al país dels gots V: El congrés

2008-08-27T12:39:00.003+02:00

Com era de preveure, el congrés de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans és una gran reunió d'aficionats a la cultura occitana. El que em sembla menys previsible, però, és que no tothom sembla un gran aficionat a la llengua. De fet, la majoria de la gent no són capaços de parlar occità en una conversa informal, cosa que jo, almenys, intento (amb un nivell d'èxit variable). Així que la llengua normal de comunicació és el francès. I per fer-ho més babelià, tot plegat, a Alemanya. La situació és divertida.

Al congrés hi ha sempre dues sessions paral·leles: una de literatura medieval i una del que podríem dir "altres": sociolingüística, lingüística computacional, fonètica, etc. Jo he anat a parar al grup dels "altres", és clar, on sembla que s'agrupen la majoria d'occitanòfons. Pel que he vist, en general, els que estuiden la llengua occitana com una cosa viva, i no una peça de museu, tenen una certa tírria a la literatura medievial, cosa que comprenc perfectament. De fet, l'altre dia vaig estar parlant amb un sobre si els trobadors havien fet un bon favor a la llengua. Em sembla clar que sí, els trobadors dónen a l'occità un prestigi que altrament no tindria, però també entenc que els occitanòfons estiguin farts de ser considerats un reducte medieval.

Bé, passo d'explicar les conferències, inclosa la meva. Només dir que va ser dilluns a la tarda, que va anar bé i que estic contenta d'haver-la feta. M'he tret un pes de sobre i ara em puc dedicar simplement a gaudir del que queda de congrés.

La Carme al país dels gots IV: Aterratge al congrés

2008-08-27T12:25:00.002+02:00

Diumenge mateix hi havia l'acollida al congrés, les inscripcions i el pre-congrés informal. Després d'haver fet la migdiada i una bona dutxa vaig anar a la inscripció, a dir que ja havia arribat, recollir la bossa de rigor i comprovar que tot estava en ordre. Dins la bossa hi havia un mapa d'Aquisgrà una mica més currat que el que duia, cosa que va ser d'agrair.

Vaig tornar cap a l'hotel ben concentrada amb el mapa, atenta de no perdre'm. De cop sento "goita-la, que concentrada va!", era la Lourdes, amb l'Aitor, que també han vingut al congrés, i s'estan al mateix hotel que jo. Bé, el congrés comença a prometre que, com a mínim, serà divertit.

El pre-congrés informal consisteix en un tast de vins i sopar, i allà m'hi trobo també en Claudi, en Patrik i més gent que em presenten l'Aitor i la Lourdes, entre els quals el Till Stegmann. Bon ambient, bon vi i bona companyia. La única pega és que jo sóc aquí a fer una conferència, i això em fa estar una mica nerviosa, però decideixo que ja me'n preocuparé dilluns.

La Carme al país dels gots III: L'hotel

2008-08-27T09:53:00.002+02:00

Un cop dins el tren que tocava, arribar a l'hotel no va ser cap problema: Una becaina amb el despertador posat a l'hora i quan em vaig despertar ja era a Aquisgrà. Sí que duia un minimapa de la ciutat, i l'hotel no cau gaire lluny de l'estació, de manera que hi vaig arribar a peu fàcilment. A primera vista, la ciutat m'encanta, però estic morta de cansament.

Arribo a l'hotel, ensenyo el full amb la reserva a la recepcionista, ella em dóna un full amb les meves dades, signo, i em dona la clau. Pujo a l'habitació i wow! ja sóc a casa.

M'agraden els hotels: els llits es fan sols i al matí et trobes l'esmorzar preparat. La meva casa temporal a Aquisgrà m'encanta. Mentre me la miro penso que la Gema (crec que és ella qui es va ocupar de buscar-me l'hotel) s'ho ha currat: Una habitació espaiosa amb dos llits, terra emmoquetat, coixins enormes, un lavabo gran... com que encara és d'hora m'estiro en un dels llits a descansar una mica. Què més es pot demanar?

La Carme al país dels gots II: Cap a Aquisgrà

2008-08-27T09:50:00.000+02:00

Després de passar una bona estona donant tombs per l'aeroport de Dusseldorf vaig decidir que havia arribat el moment de sortir-ne i d'aventurar-me per terres alemanyes reals. No en tenia cap ganes; els aeroports em semblen llocs relativament confortables, on pots aconseguir fàcilment el que necessites (bàsicament lavabo, menjar i beure) i on normalment no hi ha robatoris. En canvi, a l'estranger sempre hi ha problemes per comunicar-se i fàcilment et foten la bossa. Però jo havia d'arribar al meu hotel d'Aquisgrà, i això implicava sortir de la meva tranquil·la terra de ningú.

Així que vaig començar a mirar a l'entorn buscant alguna pista de com arribar a Aquisgrà. Vaig descobrir que a l'aeroport de Dusseldorf hi ha un Sky Train que et deixa a una estació on hi ha trens que van cap a Aachen, que és com els alemanys en diuen d'Aquisgrà. O això és el que vaig entendre...

Trobar l'Sky Train aquest era prou fàcil, perquè només calia seguir uns cartellets amb un dibuix que era una mena de vagó de tren però amb la via a sobre i no a sota. Bé, arribo a l'estació de l'Sky Train, n'arriba un i m'hi enfilo. Em va semblar bastant xulo: tal com feien pensar els dibuixets, és com un tren però amb la via a sobre i no a sota. Durant el trajecte vaig estar pensant en què espavilats són els alemanys, que tenen coses tan maques als aeroports.

L'Sky Train em deixa a una estació de tren normal, amb les vies a terra, moltes vies, i màquines de venda de bitllets i rètols que no entenc. Bé, en principi tampoc cal entendre gran cosa, n'hi ha prou amb trobar la guixeta i dir a qui hi hagi dins "Aachen". La gràcia és que aquella estació no té cap guixeta, ni cap persona d'informació, ni cap cap d'estació. Ningú.

Servidora és una dona de món i no s'espanta tant fàcilment. Vaig cap a la màquina i compro un bitllet cap a Aachen, cap problema. El problema arriba en com descobrir a quina via i a quina hora és. Aleshores em ve al cap que no tinc ni idea ni d'on és Dusseldorf ni d'on és Aquisgrà. Sí, ho hauria pogut haver mirat en un mapa abans de marxar, que ningú es pensi que no se m'havia acudit, però em va semblar innecessari, tenint en compte que no pensava conduir ni el tren ni l'avió. Però potser m'hauria sigut útil per descobrir cap a quina direcció anava el tren que volia agafar.

Començo a donar tombs per aquella estació horrible, i de cop els alemanys deixen de semblar-me espavilats i passen a semblar-me uns salvatges que tenen estacions lletges sense informadors. Finalment un home es compadeix de mi i m'explica que he d'anar a Dusseldorf i des d'allà agafar un tren cap a Aquisgrà. Com?! Ostres, jo em pensava que era a Dusseldorf!

Doncs no, no era a Dusseldorf, era a una estació a Déu-sap-on (amb sort), però per sort hi havia molts trens que hi anaven. Així que agafo els meus trastets, m'enfilo al primer tren i cap a Dusseldorf falta gent.

L'estació de Dusseldorf em va semblar molt més normal, amb botigues de menjar, guixetes i informadors. Vaig a una informadora i li ensenyo el bitllet, i molt atenta m'hi apunta l'hora i la via. Em reconcilio amb Alemanya sencera.

La carme al país dels gots I: L'avió

2008-08-25T19:01:00.003+02:00

Ahir em vaig llevar a les sis del matí. Per maxiseguretat, dos despertadors i una trucada d'aquesta santa dona que és ma mare, que es desperta a les sis del matí per a mi i que farà les cures al Griset mentre servidora estarà passant-s'ho bé, ai volia dir treballant, per terres germàniques.

Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.

Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.

Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.

Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.

La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.

L'hàmster cirurgià

2008-08-23T15:39:00.003+02:00

Fa temps que tinc pendent passar el parte de com estan els meus borrellonets. La Blanca, després d'estar un temps fent-li ingerir un xarop i posant-li gotetes a l'ull, finalment es va curar, i ara té només una taqueta morada a la parpella que mica en mica anirà desapareixent.

El Gris, en canvi, són tot figues d'un altre paner: Estava obès, té una ferida darrere l'orella i una bola que no tocava en un testicle. El tema de l'obesitat es va resoldre més o menys fàcilment emprenyant-lo i fent-lo correr de tant en tant. La ferideta, per contra, ha anat creixent i no es cura mai, i la bola de l'ou cada dia era més grossa.

Dimarts vaig tornar a dur-lo al veter i va ser dramàtic: La bola de l'ou calia treure-la, i per això calia operar, és a dir anestèssia i quiròfan. Per acabar-ho d'adobar era a l'escrot, molt a prou de l'anus i la cosa segurament es complicaria, però amb possibilitats de salvar la bestiola. Un cop anestessiat es podria saber si la boleta era una infecció o un tumor. Si era un tumor, segurament tindria relació amb la ferida misteriosa que mai no acaba de curar.

Vaig dir que no, que passava d'operar-lo, que els animals es moren i que a mi operar-lo em semblava com a molt allargar-li la vida dos o tres mesos. Reflexions vàries sobre la mort i l'absurditat de l'existència que m'estalviaré de compartir, que no cal que acabem tots amb idees suïcides. El que deia: que amb molts mals de panxa vaig decidir no fer-lo operar. El veterinari va dir que ho entenia, que per ara l'hàmster sembla que està bé i que no li fa gens de mal, que li donaríem antiinflamatoris i analgèssics perquè la cosa anés lenta i no patís, i que quan comencés a patir de veritat (em va explicar com podia detectar-ho) podia dur-lo a sacrificar. Bé, ja em podeu imaginar a mi tornant cap a casa abraçada a la gàbia i amb els ulls humits.

Dimecres a la nit, a l'hora de donar-los el menjar, me'l miro i tenia un aspecte la mar de saludable, però ja tenia l'ou que en feia dos de l'altre, una cosa horrible, botoruda i vermella. Bueno, aquest cop sí que vaig acabar amb la llàgrima regalimant galta avall.

Dijous vaig anar a donar-li el menjar amb por de que ja no es mogués. Però sí que es movia, i se'l veia ben animat. Li poso la mà i se m'enfila fins a l'alçada del colze sense problemes. L'agafo per mirar-me'l com està i... wops, màgia! Us prometo que no m'hauria imaginat mai una cosa així. Els dos testicles tornaven a ser igual de grans, sense cap inflor ni vermellor. Això sí, el que abans havia estat inflat ara té un forat amb marques de dents. Fos el que fos el bulto, el Griset, ell solet, va decidir extirpar-se'l; i ho va fer bé, una cosa al·lucinant. Bé, donat el cas, diria que acollonant és la paraula precisa. No hi havia ni sang, ni crostes, ni pus ni res fastigós, i el bitxo se'l veia de meravella! Wow, encara flipo ara!

Així que ahir vaig tornar a dur-lo al veter perquè es mirés aquesta meravella. Crec que ell també es devia sorprendre, em va dir que tinc un hàmster cirurgià. Jeje, què us sembla? Li aconsello que obri una consulta?

Segurament era una infecció, i ara ja està tota neta. Em va dir que li posés desinfectant i un antibiòtic perquè no s'infecti i ja està. Bé, jo li faig cas, però em sembla que ha quedat clar que el meu Griset s'espavila bé tot sol.

La mala notícia és que sota la ferida que no es cura mai sí que hi ha clarament una bola (es pot tocar i tot) així que seguim amb el pla establert... Però estic bastant més animada de saber que el meu Gris se cuidar-se de si mateix.

=======================================================================

ATENCIÓ: NO PROVI A CASA SEVA D'EXTIRPAR-SE MIG TESTICLE A MOSSEGADES.

Cap al congrés de l'AIEO

2008-08-23T14:04:00.004+02:00

Just acabo de tornar de l'EOE i ja em toca anar-me'n una altra vegada; aquest cop, al congrés de l'Association Internationale d'Etudes Occitanes (síiiiiiiii, el nom està en francès. I el web també). Així que sembla que aquest estiu no surto de coses relacionades amb l'occità. Aquesta vegada, però, hi vaig per coses de feina, i tot i que quan ho vam decidir no podia fer-me més il·lusió, ara mateix el que més ganes tinc és de passar-me el matí dormint sense fer res. Ja he comentat a l'últim post que sóc una rància, és veritat. Tampoc tenia ganes d'anar a l'EOE i en canvi m'ho vaig passar molt bé; i segurament a l'AIEO em passarà el mateix.

El que em passa, per sobre de tot, és que tinc ganes de mandrejar, ja ho he dit. A part d'això, hi ha unes quantes diferències importants entre el congrés i l'escola.

Ja he dit que l'escola era com anar de colònies. Al congrés, en canvi, per començar, hi vaig a fer una presentació, i això sempre genera inseguretats --tot i que evidentment em sé de memòria el que diré. Associat al tema de la presentació hi ha el tema de la roba, que ja sabeu que a mi em preocupa particularment. Tenia la intenció de resoldre-ho posant-me el mateix que el dia de la tesina, però últimament plou molt i fa fresca, i suposo que a Alemanya la cosa pot arribar a ser terrible. No sé si el tema estarà com per anar amb brusetes de màniga curta...

I el tercer tema d'agobio, vés per on, és el fet d'haver d'anar a Alemanya. Anar a Alemanya a un congrés d'occitanistes que parlen en francès em sembla esperpèntic. M'agraden els experiments lingüístics, però no quan vaig carregada amb una maleta i un ordinador. Boh, i és que evidentment jo no sé ni un borral d'alemany, i el meu anglès fa bastanta pena... Bé, segur que me'n sortiré, el que no sé és què em costarà.

Sobre aquest congrés, a més, hi ha tres coses que em fan estar una mica trista. La primera és que hi vaig a presentar un projecte que segurament em va marcar, però que ja fa uns mesos que es va acabar. La segona és que és la última cosa que faré per l'empresa on treballo, perquè canvio de feina, i les últimes coses mai són fàcils. I finalment, tinc una mica la sensació d'estar-me acomiadant del món òc. Si més no, temporalment. Però el cas és que ja no tornaré a Tolosa, ni treballaré més amb la llengua occitana, i serà l'últim cop que veuré els membres de la comi. Tot això són coses que em fan estar trista, encara que sé que la vida dóna moltes voltes i que aneu a saber què ens guarda el futur. Però si més no de moment, m'acomiado d'això. I jo sóc més de cops de porta que de comiats llargs... En fi, que aguantaré el tipus, i amb un somriure, ja ho veureu :-) Si a l'hotel hi ha internet ja us informaré com cal.

I quan torni, un cap de setmana dormint i... vida nova!

========================================================================

ps.- suposo que es va entenent per què últimament escric tant poc, no? Vaig bastant liada... amb tantes voltes!

A l'Escola Occitana d'Estiu

2008-08-22T13:48:00.005+02:00

Així és que la setmana passada me'n vaig anar a l'EOE. Llegint el final del post que vaig escriure abans de marxar em pregunto com puc ser tant profundament rància de tenir sempre tants i tants dubtes. Realment m'ho he passat bé, molt i molt bé.

L'Escola Occitana d'Estiu és una cosa ben curiosa. A grans trets, consisteix en ajuntar 24hores al dia durant una setmana sencera tot de gent que la única cosa que tenen en comú és que els agrada parlar occità. I per omplir el temps, per justificar la trobada, o perquè no sembli massa un experiment sociològic, hi ha activitats variades relacionades amb la llengua i la cultura occitanes. Si posessin càmeres de vídeo es podria fer un grand fraire la mar de curiós.

El primer punt curiós és el simple fet de tenir un grup gran de gent convivint. Ajunta gent prou de temps i obtindràs sempre resultats curiosos però segurament previsibles: amistats, enfados, ligues... Com a les colònies, vaja (o com a grand fraire, no?).

El segon punt curiós és el fet d'utilitzar la llengua d'òc. Bé, és evident que la gent ens comuniquem amb una llengua o una altra, de manera que fer servir occità, rus o anglès és igual de vàlid. El que passa en el cas de l'occità és que moltíssima gent no n'ha sentit a parlar mai, i la majoria dels que sí que n'han sentit a parlar es pensen que és una llengua morta. Jo puc assegurar que per a mi parlar occità és com parlar qualsevol altra llengua estrangera; em costa, em diverteix, a vegades em cansa i a vegades ho faig simplement per jugar. Ara bé, en el cas de l'occità, de tant en tant em passa pel cap que és una llengua que la immensa majoria dels seus parlants no tenen cap dret lingüístic reconegut i que moltíssima gent dóna per extingida. I aleshores la sensació és ben estranya, no sé explicar-la.

El tercer punt curiós del grand fraire és que la gent hi va pel gust de poder parlar occità. Per bé i per mal, és com ficar-se temporalment en una reserva.

I finalment, cal dir que de la gent que hi vaig conèixer pràcticament ningú va aprendre a parlar òc a casa; són gent que per algun motiu han decidit aprendre la llengua històrica del lloc on van néixer, o la dels seus avis, i malgrat estar estudiant-la i parlar-la amb dificultats, molts la consideren la seva llengua. I això no deixa de semblar-me curiós. Quan era a Alacant també vaig conèixer gent que havia decidit de gran fer del català la seva llengua, però la situació no em sembla comparable ni de bon tros.

Ja he dit que a l'Escola m'ho he passat molt bé. Per començar, hi he conegut persones que m'han agradat molt, i l'ambient era realment bo. Bé, dóno per descomptat que hi deuen haver els mals rollos inevitables que apareixen sempre dins les comunitats minoritzades, però jo no els he notats per enlloc.

Pel que fa a les activitats, hi havia cursos de llengua per donar i per vendre. Jo em vaig apuntar al curs de llenguadocià intensiu de nivell mitjà, sis hores al dia. La gent de la classe em va caure molt bé, i el professor, Bernard Vernieres, em va semblar una meravella de professor i de persona.

Els cursos de llengua no-intensius eren de dues hores al dia. Mentre els d'intensiu érem a classe, els altres podien anar a tallers de coses relacionades amb la cultura occitana: cuina, música (cant o dansa), història... A segona hora de la tarda hi havia conferències; després, a sopar d'horeta (a dos de vuit!!!) i a la nit, cada dia hi havia una activitat diferent: concerts, cine, conta-contes... i després, ball. I tot, en òc, és clar.

En fi, això, que m'ho he passat molt bé. Així que a veure si aconsegueixo anar-hi també l'any que ve...

Només per a tu

2008-08-17T23:43:00.001+02:00

Heus ací un dels cercles que s'han tancat.

De colònies al nord de la frontera

2008-08-09T23:10:00.003+02:00

Demà, si tot va bé, torno a travessar la frontera per anar al meu país del nord. Em fa molta il·lusió tornar-hi, després de tant de temps! De fet, fa 41 dies que vaig marxar de Tolosa, però el tic-tac no s'ha aturat en absolut i a mi em sembla que fa moltíssim... De tota manera, aquest cop no me'n vaig a la meva ciutat preferida, sinó a l'Escòla Occitana d'Estiu, a Vilanòva d'Òlt, a veure si aprenc a parlar òc com Déu mana.

Per començar, he de dir que des que me n'anèri de Tolosa ai pas parlat òc, de manera que el tinc bastant rovellat, i això que el nivell de partida ja no era gaire alt... espero posar-me al dia ben depressa!

Sobre l'escola occitana d'estiu, no en sé gran cosa, no hi he estat mai, però mirant el programa sembla interessant, i divertit! La veritat és que tinc la sensació d'anar-me'n de colònies. Que me'n vau de colonias al país d'òc. Juas, que fort!

Bé, val a dir que em fa una mica de mandra això d'allunyar-me altre cop dels meus Borrellonets (per cert, que us dec un informe sobre el seu estat de salut!) i de les meves plantetes (íd.), i que no sé si tinc ganes de fer vida comunitària i de compartir habitació, que servidora amb els anys s'ha tornat comodona... A més, quan era petita, les colònies i els campaments eren la única manera que hi havia d'esquivar els pares, però ara... per què hauria de sortir de casa, si a casa no hi ha ningú que molesti?! En fi, que nossenossé. D'altra banda, és només una setmana, de manera que suposo que no tindré temps de cansar-me de col·lectivitats. A més, l'any passat a l'estiu vaig estar d'albergs i m'ho vaig passar superbé, precisament, amb això de la vida col·lectiva. I finalment, que em moro de ganes de tornar a sentir parlar occità!

Així que això, que me'n vaig una setmaneta de colonies al país del nord. Espero tornar amb un munt de batalletes per explicar, que últimament el bloc està mig mort...

Voltes i més voltes

2008-08-06T19:25:00.002+02:00

Suposo que si em queda algun lector es deu preguntar què estic fent, que ja no escric. Doncs el cas és que durant l'últim mes he estat d'allò més enfeinada donant voltes i més voltes. En tots els sentits possibles. Donant voltes i més voltes pensant què fer amb la meva vida, i donant voltes i més voltes amunt i avall que no sé què passa que no paro quieta ni dos dies.

També la meva vida s'ha posat a donar voltes i més voltes, i en un obrir i tancar d'ulls ha virat en rodó, s'han tancat un parell de cercles i s'han obert una pila de línies noves. No ha sigut gens fàcil, i en realitat ha calgut prendre algunes decisions doloroses. Com va escriure el Krap_, "de cops es dur de s’arrestar, n’importa pas el rodal, tot simplement és dur de s’arrestar." Hi estic d'acord, però què hi farem, que això deu ser part de la vida...

De moment em quedaré a aquesta parada, intentaré adaptar-m'hi i aprendre a estar-hi bé. Veurem si me'n surto. I si no, tornaré a agafar el Talgo, i cap a algun dels molts destins que ofereix.

Persèpolis

2008-07-21T21:29:00.002+02:00

Dijous vaig veure Persèpolis (la pel·lícula), i em va impactar i encantar. Així que recomano a tothom que la vegi. Jo ara em moro de ganes de llegir el còmic... Aquí el tràiler:

I aquí un fragment...

Born to be alive!

2008-07-21T21:10:00.004+02:00

He passat les dues primeres setmanes a Sants convençuda que estava completament deprimida. Però dissabte, sentint la versió de Dr. Calypso de Born to be alive, al concert que van fer per la festa major del Poble Sec, em vaig adonar que, sense haver-me'n adonat, l'última setmana ha sigut de les més bones de la meva vida. I em van venir moltes ganes de celebrar que segueixo viva. Que voleu que hi faci, sóc així de dramàtica. D'acord que em toca prendre algunes decisions sense tenir-ne cap ganes, però per la resta, he de reconèixer que les coses m'estan anant refotudament bé, i segueixo immersa en la dolce vita...

Born to be alive - Village people

No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...

Schubert - String Quartet "Rosamunde" D804 - Mov. 1/4

2008-07-17T17:05:00.000+02:00

Preciós!

Mal comunicats

2008-07-16T23:08:00.002+02:00

Brillant l'article del Jordi Garcia Jané sobre els mitjans de comunicació del número d'estiu de l'Illacrua. M'ha agradat molt, i pensava venir a copiar-ne algun trosset, però per sort, la xarxa és gran i generosa i l'he trobat en pdf. Així que us en deixo aquí l'enllaç i us recomano que el llegiu senceret, que no és gaire llarg i no us farà cap mal. Parla dels mitjans de comunicació tant de masses com els alternatius, i crec seriosament que diu coses interessants que mereixen pensar-hi.

Esúpidament feliç

2008-07-16T18:07:00.001+02:00

Bueno, no és que estigui rematadament de bon humor, és només que no vull que sigui dit que no faig tots els possibles... i la cançó m'agrada :-)

De festa a ca'ls francesos

2008-07-16T17:08:00.004+02:00

Al final, dilluns vaig anar a la festa dels francesos. Havia quedat amb la meva amiga Vero i teníem a escollir entre algun dels bars de sempre de Sants que, sense voler desmerèixer-los, estan tots bastant vistos, o una festa gratis a Pedralbes organitzada pel còlsul i el director de l'institut francès.

I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...

El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:

aconseguir entrar a la festa
aconseguir una copa de xampany sense haver-la de pagar
pescar un bon partit dels que corren per Pedralbes, que una ja té una edat i ha de començar a preocupar-se de coses serioses
pescar un bon partit etc. i que tingui una casa a Tolosa

Val a dir que com que cap de les dues acostuma a voltar per aquell barri, ens va costar una mica arribar-hi, i al final ens hi vam plantar que ja era una mica tard, però vaja, que la festa encara durava.

Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.

Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...

En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...

Espanya i Sèrbia

2008-07-11T18:40:00.002+02:00

L'article d'en Partal d'ahir em va deixar preocupada, però crec que val la pena llegir-lo, així que aquí us el deixo. Això sí, jo crec que a l'últim paràgraf peca d'optimista... jo penso que cal actualitzar la dita amb fia't de la Unió Europea i no corris...

Capricis de la història

2008-07-11T17:01:00.005+02:00

Quan era petita ja em van explicar que sempre guanyen els bons perquè són els que guanyen els que s'encarreguen d'explicar la història. Això és així i ni tan sols hi veig graire maldat, perquè al cap i a la fi cada u té els seus arguments i tothom fa servir els mitjans de que disposa per explicar-los, per bé i per mal. I els guanyadors sempre en tenen més. Però no deixa de sorprendre'm com les explicacions canvien segons el lloc o el temps. Llavors, sembla que la història sigui capriciosa a l'hora de designar què està bé i què està mal fet.

El cas, que ahir vaig llegir a vilaweb que Jaume Roura i Enric Stern han estat condemnats per cremar fotografies del rei. Ja vaig dir què en penso, dels delictes surrealistes que s'inventa la justícia(?) espanyola. Aquest cop, el que em preocupa, és que diu vilaweb:

El jutge justifica la condemna argumentant que, en contra del que diu la defensa, el dret a la llibertat d'expressió no empara aquestes actuacions. Segons el jutge, Roura i Stern van anar a la concentració 'amb la intenció evident de menysprear la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'.

Vaja! Així que la condemna és per haver-se manifestat dient que la dinastia borbònica és una força ocupant?! Encara fa més por, això! No sé si el senyor jutge es pensa que els Borbons van accedir al tron repartint floretes i cartes d'amor... Però el cas és que els historiadors europeus sembla que estan d'acord en dir que la guerra de successió va existir, i que va dur a la dinastia borbònica al tron. I que com a resultat d'això es van dictar els Decrets de Nova Planta, dels que encara no ens hem recuperat i que, per cert, el Borbó actual no va voler revocar quan se li ho va demanar. Molt bé, però que ningú no digui que són una força ocupant, eh?

Sens dubte, els Borbons del S.XVIII devien ser dolços i amables, que no se m'enfadi cap senyor jutge, i devia ser segurament per això que, 75 anys després d'acabada la guerra de successió, els francesos van decidir passar per la guillotina tots els Borbons que tenien a mà.

I així és com la sentència contra el primer parell de cremadors de fotografies (falten més judicis, encara) arriba justet 4 dies abans del 14 de juliol, dia festiu a tot l'Estat francès, en que se celebra la presa de la Bastilla. Aquest es considera el principi de la revolució francesa, tant aplaudida (i mitificada!) per tothom, i que va tenir com a punt apoteòsic la famosa guillotinada borbònica.

M'ensumo que fins el 1789, a França, devia ser il·legal decapitar Borbons. Però la guerra de successió a les Espanyes la van guanyar els mateixos Borbons que van perdre amb la revolució francesa 75 anys més tard. Per això els guillotinadors són considerats ara herois no només nacionals, mentre que els qui gosen cremar fotografies (i no Borbons) són considerats delinqüents. Ja ho he dit, que sembla que la història sigui capriciosa.

El mateix dia que llegeixo la notícia de vilaweb rebo a casa una invitació per la festa que l'Institut Francès de Barcelona farà dilluns per celebrar el 14 de Juliol. Tal i com està la justícia(?) espanyola últimament, els suggeriria que prohibeixin la festa, ja que indirectament, el que s'està celebrant és que un dia, als Borbons, els van separar el cap del coll.

El paperet del DEA

2008-07-09T18:02:00.002+02:00

Avui he rebut a casa, per correu certificat, el diploma del DEA! M'ha fet una il·lusió tremenda, sobretot perquè quan em van dir que el tindria en una setmaneta, i que no tenien cap problema en enviar-me'l a casa, no me'ls vaig creure. Tinc una tendència natural a desconfiar dels administratius de les institucions, què voleu que hi faci...

El cas, que sona el timbre i em diuen que és correu certificat. Obro i a partir de la cara del carter m'adono que tinc una pinta bastant poc presentable: vestidet d'estiu, mitjons (gran conjunt!), diadema apartant els cabells de la cara de qualsevol i una preciosa rascada al front que em vaig fer ahir arreglant el balcó, que em dóna un aire de monstre de Frankenstein d'allò més (poc) sexy. M'encanta treballar a casa!

El cas, que omplo totes les dades que toquen, signo un parell de papers i... finalment tinc el diploma! Iupi! El resultat de tres anys de sang, suor i llàgrimes (bueno, sang, no, però prou suor i llàgrimes com per compensar-ho) és dins del sobre que m'acaba de donar aquell bon home. Només tancar la porta, sense esperar haver-me assegut, obro el sobre per contemplar el paper... i oh, disgust! QUIN DIPLOMA MÉS LLEIG! La veritat, eren més xulos els diplomes que em donaven als festivals de piscina quan era petita...

Per començar, me l'envien plegat en dos, que ja m'ha molestat, però això potser és culpa dels de Correus. Segon, el diploma és DE PAPER!!! Ni una miserable cartulina, res, un paper blanc amb filets de colors (per posar-hi una mica d'alegria?), imprès en negre amb una impressora qualsevol. Tercer, ni un escut, ni una frase en llatí ni res que faci pensar que és un paper mínimament important, només el logo de la UA, que imprès en color potser quedaria una mica mono. I per últim, segurament la cosa més humiliant, només està signat pel secretari del CEDIP. Però què és això?! Ni l'honorable i magnífic rector, ni el director de departament, ni un trist cap d'estudis... Res, el secretari i ja està.

Vaja, que el títol de llicenciada ja no em va semblar res de l'altre món, però almenys té dos escuts (un, hi és de sobres, per cert), amb la seva fraseta en llatí, tres signatures, una mica de coloret i una referència al rei de l'escut que sobra, que sobra igualment però fa que hi hagi més noms, que sempre queda bé. Ara bé, el paperet aquest del DEA m'ha semblat cutrèrrim! Quina decepció. A més, cal tenir en compte que per aquest paper (i només per al paper, que el tribunal es paga a part) he pagat 60,42€! Per aquest preu, ja es podrien currar una mica el disseny, no? Vaja, que sort que no sóc de penjar títols a les parets...

En fi, quan anava a guardar-lo on espero no perdre'l mai he vist que posat a contrallum es veuen rombes. Ja m'ha fet una mica més de gràcia, però vaja. A qualsevol papereria pots comprar fulls que a contrallum es pot veure un gos corrent, que és un dibuixet bastant més sofisicat, i surten més barats...

Floretes al balcó

2008-07-08T18:33:00.003+02:00

Vaig descobrir que m'agradava cuidar plantes gràcies a un company de pis amb qui no ens vam entendre gens bé. Després de mesos de no-convivència va deixar el pis abandonant unes plantes al seu balcó. Com podia entendre'm amb algú que té el poc cor d'abandonar unes pobres plantetes innocents a la seva sort?! A més, amb l'agreujant que això era a Alacant, la ciutat on plou quatre dies l'any --d'acord, aquest any ha sigut una excepció, però l'any que va passar això no va ploure gens.

Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.

Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.

M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...

En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.

Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!

I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).

Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!

La parada equivocada

2008-07-06T14:15:00.003+02:00

No fa ni 24 hores que sóc a Sants i ara ja estic convençuda que m'he equivocat de parada. Està clar que aquesta no és la bona. No sé per què m'entossudeixo en insistir, una vegada i una altra, que aquest és el meu lloc. En qualsevol altra parada hauria estat millor.

... per molestar

2008-07-06T01:01:00.004+02:00

He trobat aquesta joieta del Manel Fontdevila al bloc del Xavi (a qui, per cert, vaig conèixer el dia D), i no em puc resistir de copiar-me-la.

La vida és un Talgo

2008-07-06T00:53:00.002+02:00

Torno a ser al Talgo. Aquest cop, però, com si el món s'hagués capgirat, Sants queda al Nord. I bé, una mica sí que es deu haver capgirat, perquè Tolosa, on corria la meva vida fa una setmana, ara queda molt i molt lluny.

Aquests dies a Alacant han sigut realment fantàstics, hi he estat molt i molt bé, i hi he vist molts vells amics --tot i que no tots els que hauria volgut. La Mireia és una amfitriona fantàstica, i m'he sentit molt bé a casa seva. I Alacant segueix tenint aquesta mena de llum màgica que enganxa un munt de persones. Un cop més ho he estat comentant amb gent de fora que s'han quedat atrapats per aquesta ciutat. Jo mateixa vaig viure una època en que em pensava que m'hi quedaria per sempre. Per què en vaig marxar no crec que tingui una resposta simple, i atribuir-ho a una sola causa (com m'ensumo que fa molta gent) seria simplificar la meva manera de ser d'una manera quasi insultant.

Des que he presentat la tesina, he estat treballant i dedicant el temps lliure, simplement, a viure. He quedat amb amics, he llegit, he jagut a la platja i m'he banyat. Això sí, durant tots aquests dies m'he sentit molt i molt cansada, i amb molta i molta gana! Sembla que la meva son i la meva fam no s'acabin mai. Espero que em passi aviat! Suposo que tot plegat és que he tingut molts canvis en molt pocs dies. En realitat, en aquests últims deu dies m'han passat més coses que en qualsevol mes d'aquest any. Quan hi penso m'agafa una mica de vertígen.

I ara em toca tornar a Sants. Tinc ganes de tornar a cuidar-me dels meus Borrellons, i també de les plantes del balcó, que diumenge em va semblar que feien una mica de pena, pobrissones. I també necessito una mica de temps per fer la digestió de tot plegat, que ara mateix tinc la sensació que la meva vida corre dalt d'un tren. El bloc d'en Muñoz es diu Tardor a l'Euromed; El meu es podria dir La vida és un Talgo, per exemple. La vida corre en tren? O són fragments que passen entre un trajecte i un altre? Podem tenir diverses vides, una a cada lloc, o són totes la mateixa? He d'escollir en quina parada quedar-me? Ara que en tinc quasitrenta, quant de temps em queda per decidir on baixar?

Fet d'aigua i sal

2008-07-03T17:16:00.001+02:00

Avui em trobo que no sé gaire on sóc ni on voldria ser... sóc jo, que em sento feta d'aigua i sal.

El dia D

2008-07-02T18:03:00.002+02:00

El dia D em vaig llevar a Alacant, després d'haver passat una nit de les dolentes. Em va costar una estona adonar-me d'on era i, sobretot, processar que, finalment, el dia D havia arribat. Amb els ulls inflats em vaig ficar a la dutxa, em vaig vestir (tenia la robeta preparada) i em vaig histeritzar intentant que els meus cabells semblessin mínimament passats per la pinta, la Mireia ho sap bé, això. Afortunadament, és una dona pacient, i em va donar d'esmorzar i em va dur a la uni amb cotxe. :-)

A la uni vaig anar a veure a Mikel i a Juan Antonio, a qui devia diners per una història que mereix un post que encara no he tingut temps de fer. I me'n vaig anar cap a la sala Claude Shannon, a veure què volia dir això de "presentar una tesina". Vaig empassar-me la presentació d'un noi que no conec sense entendre res, prometo que no tinc ni idea de què parlava, però em va servir per fer-me una idea del que m'esperava. A mi em tocava el tercer torn, de manera que vaig passar tot el temps de la segona presentació voltant amunt i avall per l'edifici fent temps i procurant no posar-me histèrica.

Finalment, em va tocar. Em vaig plantar davant dels senyors del tribunal i d'un públic més aviat escàs i els vaig explicar tant bé com vaig saber què havia estat fent. Després els senyors del tribunal em van fer alguns comentaris i algunes preguntes, vaig intentar respondre sense perdre del tot la dignitat i ens van fer sortir. Al cap d'una estona ens van deixar entrar altre cop i em van dir que tenia un nou. Em vaig posar molt contenta i vaig tornar a sortir. Tot això sense ni desmaiar-me, ni plorar, ni res. I llavors em va venir molt de gust un suc de taronja, de manera que vaig convèncer a Mikel (que va comentar que si començava amb un suc de taronja no sabia com acabaria...), Juanan, Felipe i Mireia perquè m'acompanyessin a esmorzar. Sí senyors, la primera cosa que em va venir de gust fer després d'haver presentat la tesina va ser prendre'm un suc de taronja. No m'havia plantejat mai què em vindria de gust fer immediatament després, però segur que si ho hagués fet, no ho hauria endevinat de cap manera. I jastà, ja havia presentat la tesina.

Després, cap a l'empresa. I més tard, la Mireia em va deixar a casa seva i vaig poder acomplir el meu somni de fa tres mesos: Em vaig posar el biquini, em vaig untar amb cremeta pel sol i me'n vaig anar a la platja! Wow!

El sol va trigar dos minuts en amagar-se, i l'aigua estava realment poc desitjable. Però em va ser completament igual. Vaig apalancar-me i em vaig dedicar a la que ara mateix em sembla la més elevada de les aspiracions humanes: il dolce far niente.

Un drin (o un pauc, o un shinhau, o...) de normalitat (lingüística)

2008-06-27T17:15:00.004+02:00

Últimament he parlat força en occità, de manera que ara ja ho faig amb una certa naturalitat. I amb això no vol dir que ho faci bé, que la veritat és que crec que fico la poteta cada tres paraules, però com a mínim, ara, la fico amb tota naturalitat, que crec que és el primer pas per deixar de fer-ho.

Parlar amb un occità a occitània és ben curiós, perquè sembla que sigueu tots dos a l'estranger. Sí, per exemple, aneu a un bar, a l'entorn tothom parla un altre idioma, i cal canviar de llengua per parlar amb el cambrer. Si jo parlo amb el cambrer en francès, immediatament nota que sóc estrangera. Per contra, l'occità, a part de parlar occità, parla en un perfecte francès amb accent local. M'ha arribat a passar que un cambrer ens preguntés si parlàvem en italià.

Fa uns dies un occità de la meva edat em va dir alguna cosa així com "tu te'n tornaràs a Catalunya, i segurament un dia et casaràs amb un català. En canvi, jo em quedaré a Occitània i un dia em casaré amb una francesa." El comentari em va semblar ben estrany. La veritat és que entre totes les coses que he pensat sobre el matrimoni, mai havia reflexionat sobre la nacionalitat del possible futur marit. Em sembla evident que si me'n torno a Catalunya i em caso, les probabilitats que sigui amb un català són bastant altes.

Això ve al cas perquè ahir a l'Ostal d'Occitània hi va haver la festa d'entrega de diplomes dels estudiants d'occità. I a mi me n'havien de donar un! Així que cap a mitja tarda me n'hi vaig anar. Com en qualsevol festa, només entrar vaig fer una escannejada ràpida al personal. Hi havia força gent, però com sol passar a l'Ostal d'Occitània, no vaig detectar a ningú que voltés els trenta a part del meu professor. Sí que vaig detectar algun mascle de bon veure (què voleu que us hi digui, per això es fan les escanejades ràpides, també, no?), però visiblement massa madur per mi. I aleshores em vaig recordar dels occitans que a Occitània es casen amb noies franceses. A partir de la mostra de l'Ostal, puc dir que un occità que vulgui casar-se amb una occitana ho té més aviat magre.

La festa va estar prou bé. Els diplomes els donava en Sauzet, que em va fer molta gràcia de veure i vam estar xerrant una estona, aquest cop, els dos, en òc (quina vergonya, parlar en occità davant d'en Sauzet!!!!). I també vaig estar xerrant amb altra gent, és clar.

Entre la gent que vaig conèixer hi havia dos nois d'una vintena d'anys, ex-calandrons tots dos. Em va fer gràcia perquè encara no havia conegut ningú que hagués estat en una escola occitana --ni ningú més jove que jo que parlés occità, tampoc... Un dels dos em va explicar que a casa seva sí que parlen occità. Ja sé que sona estrany, però fins ara encara no havia trobat a ningú jove a qui els seus pares li haguessin parlat en òc des de petit! Un occità normal, que parla en occità a casa i a l'escola?! Seriosament, i sense voler dir atrocitats, però em pensava que això no existia!

Tornant cap a casa, a l'andana del metro em vaig trobar una de les persones amb qui havia estat parlant a la festa. Anava una parada més enllà que jo, així que vam fer el trajecte junts. Quan vam pujar al metro, vam trobar-nos un company de feina seu... que també parlava la lenga, així que vam continuar xerrant, tots tres, en òc. Això tampoc m'havia passat mai. Ja he dit que quan parles amb un occità tens la sensació de ser en un país estranger per als dos. Però ahir, per una estona, em va semblar que Occitània era una terra normal. O, en tot cas, a mi ja ningú em pot tornar a dir que Occitània ja no existeix...

El tic-tac que no s'atura

2008-06-24T22:55:00.004+02:00

Ara ja em queda menys d'una setmana de Tolosa. En realitat, no sé quan marxo exactament, perquè no tinc clar com ho faré, i per cert, potser comença a ser hora de plantejar-s'ho seriosament... En tot cas, el que sí que sé és que d'aquí a una setmana seré uns 800 o 900km més al sud. Així que compto que com a molt em queden cinc dies aquí.

Procuro no pensar-hi, perquè si ho faig se m'encongeix el cor moltíssim. Si miro enrere em vénen ganes de riure quan recordo que em vaig passar els dos primers dies amb la llagrimeta a punt de caure pensant que havia ficat la pota fins al coll venint aquí. Sort en vaig tenir del Dídac, que devia flipar amb mi, que no el coneixia de res i em vaig plantar a casa seva dient-li que me'n volia tornar a Barcelona. El pobre, més tard m'ha jurat i perjurat que no va pensar que estava sonada, però jo no me'l crec. En tot cas es va limitar a dir-me que esperés una setmana i que me n'anés a dormir, que l'endemà ho veuria tot més clar. Quan em va tornar a veure, al cap d'una setmana, es va posar a riure i em va dir "que no havies tornat a Barcelona, tu?". Però llavors ja no en volia ni sentir a parlar.

I ja ho tenim, que aquells quatre mesos que al principi em semblava que se'm farien tant i tant llargs ja han passat, i jo preferiria que no s'acabessin encara. Però el tic-tac aquest no s'atura. Encara dono voltes a la idea de tornar cap aquí al setembre, però aleshores hauran passat més de dos mesos, i el tic-tac tampoc s'haurà aturat, de manera que no podré tornar a la mateixa Tolosa que deixaré ara. El Dídac aquest fa més d'un mes que se'n va anar, i la MariCarmen, tres quarts del mateix. I la majoria de la gent amb qui m'he fet també aniran marxant durant aquests dos mesos. És el tic-tac-tic-tac que es nega a parar-se. Si tornés, què em trobaria?

En fi, això, que ja han passat i que jo no vull pensar-hi gaire. Quan em ve al cap que ja toca l'hora de marxar penso "és l'última vegada que faig això". Avui m'he acomiadat dels companys de francès, i del supermercat Monoprix! Dels companys d'occità me n'acomiado dijous, i també és el dia que vindran a controlar que no he trencat l'apartament. I només em queda una excursió a la bugaderia. Tot el que faig, tothom a qui saludo, penso "és l'última vegada", i em fa una mica de mal tot. Jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fe'ls enterns dins del meu cor.... Que no, que la frase no és meva, que és d'en Maragall el poeta (i no l'altre).

En línies de currículum, he aconseguit un certificat del nivell B d'aranès, un de nivell bàsic de llenguadocià i un de nivell intermig de francès. I els del tribunal ja tenen la meva tesina (una altra cosa que quan hi penso se'm regira l'estómac!). En aquest sentit, es pot dir que l'estada a Tolosa ha sigut ben aprofitada. I en el sentit que no són línies de currículum, crec que també; modestament, tinc la sensació d'haver crescut una mica. Em sento vella i jove a la vegada... ben bé com si en tingués quasitrenta!

I res, que toca anar fent les maletes, i potser començar a ser concient que el tic-tac no s'atura i que Tolosa, al menys aquesta etapa, ja s'acaba. I aquest cop crec que no podré aconseguir que la llagrimeta no corri galta aball.

(llàstima que el so se senti tant de pena...)

Comprendre i conèixer

2008-06-22T16:11:00.000+02:00

Se comprendere è impossibile, conoscere è necessario.

Primo Levi

La Mercè m'ha fet pensar en Primo Levi :-)

Calfreds a l'esquena

2008-06-22T14:53:00.002+02:00

Porto uns quants dies realment estressada. Així que gairebé no he seguit les notícies, i només he estat atenta al que passava al senat francès. I avui, miro una mica el diari, i descobreixo que m'he perdut la última animalada espanyola! Segons l'Avui, s'ha reobert el cas Rubianes i la fiscalia demana a Rubianes més de 21.000€ per haver dit això que es veu al vídeo. El cas Rubianes, mare meva! Rubianes és un perillós delinqüent que ha comès el superdelicte d'ultratge a Espanya. Uiui, quin perill!

La quantitat de delictes surrealistes que existeixen a l'estat Espanyol fa por. Cal recordar que el tal Franki de Terrassa és a la presó per un delicte que es diu ultratge a la bandera, i que en realitat vol dir "haver intentat despenjar una bandera d'un balcó". I que Juana de Chaos, terrorista o no, va ser condemnat per una cosa que es diu delicte d'opinió, que vol dir "haver escrit un article denunciant el tracte que reben els presos". També existeix el delice de "cremar fotografies", que no sé com es diu, o el d'"enviar cartes als supermercats demanant-los que etiquetin els productes en català", que va portar un menor a l'audiència nacional i, per poc, no el tanquen en un reformatori per a nens violents.

Segur que me'n deixo, he dit només els primers casos que m'han vingut al cap. Tinc la sensació que l'estat de tant en tant s'inventa delictes per poder reprimir els que manifesten públicament que no estan d'acord amb la idea actual d'Espanya. Com si no existissin delictes seriosos, es condemna a gent que opina, que com a delicte és bastant idiota, perquè no fan mal a ningú. En cap dels delictes que he comentat més amunt hi ha hagut amenaces o incitació a la violència.

Realment fa por, molta por. Dóna la sensació que en qualsevol moment poden venir-te i dir "ah, és que has comès el delicte de dir que t'agrada Sílvio Rodríguez", o qualsevol altra bajanada que has dit o fet. Sí, ja sé que la intenció és fer por, i llavors em vénen calfreds d'estar nacionalitzada en un estat tan terriblement pervers. Un estat que no s'ocupa del benestar dels seus ciutadans és un estat pervertit, completament podrit. Si, a més, es dedica a fer-los por... apaga y vámonos, que jo no en vull saber res, d'aquesta púrria.

Quan va començar la moguda de les fotos del rei, la gent va sortir al carrer a cremar fotos. Amb la d'en Franki, a cremar banderes. Com si no tinguéssim res més per fer, ens obliguen a perdre temps i energies queixant-nos que s'inventen delictes idiotes. Sí, també sé que la seva intenció és la de fer-nos perdre els ànims. Suposo que ara toca sortir al carrer a dir "que els exploti la unitat d'Espanya a dins i els quedin els ous penjants". És una frase completament fora del meu estil, que em sembla grollera i de mal gust, però ara mateix em vénen ganes de cridar-la, de la ràbia que em fan. I aneu a saber quin delicte acabo de cometre!

=======================================================

Per cert, em va semblar brillant l'article de la Clara-Simó sobre el cas d'en Franki. Especialment:

I que consti que els ultres judicials que promouen aquesta mena de lleis obsoletes són els mateixos que s’escandalitzen perquè “els moros” s’ofenen per les caricatures de Mahoma. Hipòcrites.

Y nada más

2008-06-21T15:30:00.001+02:00

Preciós!

Reforma abortada

2008-06-19T17:42:00.002+02:00

Boh, sembla ser que aquest serà el meu últim post sobre la reforma de la constitució francesa d'aquesta temporada. Perquè sembla que no, que no es canviarà. Bé, que no es canviarà aquest cop, perquè segur que el tema sortirà una vegada i una altra, pels segles dels segles, fins que l'estat Francès reconegui les seves llengües, que aneu a saber quan serà, però sembla que n'hi ha per dies.

Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.

Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.

Le Sénat met la France en retard

Le Sénat a décidé de ne pas suivre l'Assemblée Nationale et a refusé d'inscrire les langues régionales dans l'article 1 de la Constitution. Nous avons cependant noté que le Sénat a discuté pendant plus d'une heure de la question.

Les arguments utilisés contre les langues montrent que les sénateurs n'ont pas encore bien compris que la diversité linguistique était un enjeu majeur pour les années qui viennent. La frilosité d'une partie de la chambre haute ne nous étonne pas. L'épouvantail du communautarisme, de la République menacée par les langues a été agité ; certains sénateurs visiblement mal informés ont préféré ne pas voter pour la présence des langues dans la constitution. Cependant nous remarquons que le vote n'a pas été unanime et que de nombreux sénateurs de gauche et de droite ont voté pour.

Il reste maintenant aux députés à confirmer leur vote. Ils peuvent sans aucun doute le faire lors de l'examen du texte en deuxième lecture tout en recherchant une formulation qui pourra convenir à ceux des sénateurs qui considèrent que ce n'est pas à l'article 1, pour des raisons symboliques, que cette question doit être traitée.

Ainsi nous proposons aux députés et à l'ensemble des parlementaires de rechercher un compromis qui pourrait être celui de la rédaction de l'article 2 comme suit : « La langue de la République est le français. Elle respecte et protège les langues régionales ». Une telle rédaction permettra de répondre à la demande sociale et de désamorcer les craintes de certains parlementaires.

Nous appelons tous les défenseurs et promoteurs de l'occitan à prendre contact avec leurs députés afin de leur demander d'aller dans ce sens lors de la discussion prochaine du texte.

En ce qui nous concerne, quoi qu'il arrive, nous continuerons à demander que les langues dites régionales soient reconnues par la constitution et par la loi. Quelle que soit l'issue du débat constitutionnel nous constatons que la société a changé et qu¹elle est aujourd¹hui très sensible à la question des langues et de leur développement.

Il faudra bien tôt ou tard que la législation française en tienne compte et qu'elle se mette au diapason de ce qui se fait partout en Europe et ailleurs dans le monde. La France ne peut se payer le luxe d'être une exception dans un domaine qui touche aux droits de l'homme en restant sur une position archaïque.

Pour l'IEO, David Grosclaude

============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D

Aux membres de l'Académie Française

2008-06-16T18:04:00.001+02:00

Je vous prie de trouver le communiqué du président de l'IEO à la suite de la
demande faite par l'Académie Française de ne pas reconnaitre les langues de
France dans la constitution:

Vous prétendez sauver l'identité nationale de la France en demandant aux députés de revenir sur la reconnaissance des langues régionales dans la constitution qu'ils ont votée le 22 mai dernier.

Vous dites ne pas douter de l'intérêt patrimonial de nos langues. Mais c¹est faux, tant votre communiqué est plein d'amertume, de ressentiment et de peur !

Déjà en 1951 au moment du vote de la loi Deixonne (première loi sur l'enseignement des langues régionales) votre institution avait fait la même demande. Et pourtant il ne s'agissait que d'une toute petite loi.

Soixante ans après vous recommencez ! Votre coupole vous empêche t-elle de voir le ciel, de sentir le monde et de voir comme il change ? Les députés eux ont compris que le monde avait changé. Ils n'ont pas eu peur d'introduire dans la Constitution, la reconnaissance des langues de France.

Votre texte est une vision étriquée de la culture, je le ressens comme plein de mépris pour l'autre. Ce mépris est-il si grand que vous ne soyez capables d'accepter les différences ? N'êtes vous pas à même de comprendre qu'il y a des citoyens français de langue occitane, bretonne, basque, catalane, corse
et autres et qui savent aussi le français. Ne savez-vous pas que les valeurs de la République s'expriment et se sont exprimées dans toutes ces langues.

Ainsi vous seriez propriétaires de l'identité nationale, de la Nation ? Ainsi vous auriez le droit de dire aux citoyens ce qu¹ils sont et comment ils doivent l'être ? Quelle est votre légitimité ? Je suis citoyen français comme vous. Enfin non, pas comme vous ! Plus que vous en ce jour où vous passez les limites du ridicule. Je me sens citoyen parce que je me bats pour une citoyenneté riche, diverse, colorée.

Votre vision du monde est triste et celle que vous donnez de la France est bien triste aussi .
Alors je vous le dis : Libertat, egalitat, fraternitat !
Voilà une devise dont vous n'êtes pas les propriétaires. Elle dépasse largement les idées vieillotes qui sont dans votre communiqué, quand on l'écrit en occitan, en français ou n¹importe quelle autre langue.

David Grosclaude, President de l'Institut d'Estudis Occitans

Els temps canvien...

2008-06-16T09:45:00.003+02:00

Aquest matí m'he trobat que la Montse m'havia enviat això:

Oh, no us penseu, que ella en sap força de nens...

A la plaça fan ballades

2008-06-15T21:47:00.002+02:00

oh, mare, deixeu-m'hi anar!

Avui s'ha celebrat el 57è Aplec de la sardana de Tolosa de Llenguadoc! I com que no només de tesines viuen les Carmes, i ja he explicat altres vegades que la meva capacitat de concentració és limitada, me n'hi he anat cap a les 5. La veritat és que com que duia tot el dia plovisquejant (per variar) i al programa deia que era de 10 del matí a 7 del vespre hi he anat pensant que no hi trobaria ningú... qui aguanta 9h ballant sardanes?

Però sí, després de buscar una mica ho he trobat. Era en una placeta absolutament tota plena de banderes catalanes. I de catalans! Segurament érem tots els catalans de Tolosa, allà, en aquella placeta. I dues cobles que anàven tocant.

M'ho he mirat una estona, i he estat xerrant amb unes quantes persones. Això de ser a l'estranger és l'òstia, sents algú parlant en català i li dius "ets català? jo també" i ja us poseu a xerrar "i com te dius, i quan has arribat, i què fas". Proveu de d'entrar a algú així a la plaça Catalunya i sabreu què vol dir que us tractin amb indiferència.

I quan han anunciat que l'última, m'ha pres la nostàlgia dels exiliats i he decidit afegir-m'hi jo també. De cop, he entès per què els peruans del meu barri són tan aficionats a les seves dances tradicionals. Feia mil anys que no ballava una sardana, però de cop m'han vingut ganes de ballar-ne. I a més, com em podia perdre la possiblitat de ballar-ne una a Tolosa? Per cert, crec que ho he fet bastant dignament.

Ja ho diuen que quan s'és al ball s'ha de ballar.

Us deixo aquí un vídeo on se sent la música de la que he ballat. Se sent de pena, però no n'he trobat cap altre...

Les edats de la vida, segons Mikel

2008-06-15T21:41:00.002+02:00

amb 2^0 anys, camines

2^1, parles

2^2, guarderia

2^3, la primera comunió

2^4, si tens sort el primer nòvio (o el primer polvo)

2^5, el primer treball

2^6, et jubiles

2^7, no se coneix que hi haja aplegat ningú

És a dir que l'esperança de vida en log2() es 6.5 com a molt, per les dones, 6.6

És que els profes també pateixen estrès pre-presentació de la tesina...? :-/

Robeta per la nena

2008-06-14T23:21:00.003+02:00

Això de la roba fa segles que em sembla un dolor. Al contrari del que es diu sobre les dones, no m'agrada gens anar a comprar-ne. És més, no ho suporto, em posa molt nerviosa. Perquè m'endugui una peça de roba de la botiga a casa cal que:

m'agradi

tingui un preu assequible

m'agradi com em queda

D'absolutament tota la roba que es pot trobar a les botigues, ben poques peces superen aquestes tres condicions. Val a dir que la majoria de peces no passen els dos primers punts, perquè emprovar-me la roba em fa tanta mandra que només ho faig si estic realment convençuda que m'agrada. Després, el tercer punt, és absolutament depriment.

En fi, que avui estava preparant la presentació de la meva tesina. He fet les transparències i he estat pensant en què diria. He intentat visualitzar-ho i oh! La visualització no estava completa! Perquè bé que es deu haver d'anar vestida, per presentar una tesina, no? No he vist mai una presentació d'aquestes, però diria que la gent va vestida.

Tot i que no he presentat mai una tesina, vaig estudiar música al conservatori de Barcelona durant uns quants anys, de manera que sí que tinc una certa experiència en plantar-me davant de tribunals acadèmics.

El conservatori és tot un món, i amb els anys vaig anar descobrint també certes normes sobre el vestir. He donat per fet que a la uni, les normes devien ser més o menys les mateixes. La primera i la que mana per sobre de tot és aposta pels clàssics, res d'estridències o extravagàncies. Amb això han quedat descartats tots els meus pantalons, que són tots texans, tenen massivament els baixos esfilagarsats amb més o menys gràcia, i es classifiquen en dos grups:

pantalons que em cauen

pantalons que em van estrets i em fan semblar un botifarró

No sé com coi m'ho foto, jo, amb els pantalons, però és ben bé així. Bé, si no tens pantalons, posa't faldilles. Curiosament, això és la meva norma infal·lible per l'hivern, perquè a l'hivern indiscutiblement t'has de posar mitges. En canvi, a l'estiu, anar amb mitges pot ser ridícul, però anar sense, davant d'un tribunal, pot quedar fora de lloc. A part que tinc una bonica cicatriu en un genoll d'una trompada que em vaig fotre fa cosa de mes i mig i no tinc cap ganes de lluir-la. A cant coral, la norma era que com a molt curtes, les faldilles, al genoll, que vénen a escoltar-vos i no a mirar-vos les cames. A violoncel, les faldilles no eren apropiades per fer audicions; n'hi ha prou en imaginar-s'ho per entendre el perquè.

Boh, al final he decidit que aniria al centre i em compraria uns pantalons que no fossin ni massa estrets ni massa amples (a veure si per un cop l'encerto!) i alguna cosa mona per posar-me a dalt. Aquesta és l'altra, perquè suposo que amb només pantalons no m'hi dec poder presentar. Malgrat el que em temia he trobat uns pantalons prou depressa, de manera que m'he posat de bastant bon humor.

Els pantalons negres són d'estrella perquè en principi van bé amb qualsevol cosa... Bé, qualsevol cosa que no sigui una camisa blanca, que llavors et podrien confondre amb el cambrer. Morat, tampoc, que sembla que vagis a enterro. Vermell o groc, massa estrident. Tots els colors foscos descartats. Colors llampants, també. Una altra norma que vaig aprendre va ser que també estaven descartats els tirants prims, els escots massa grans i les esquenes descobertes. Així que el qualsevol cosa mona s'ha anat reduïnt més i més. I jo m'he passat hores i hores mirant botigues, i cada cop més cansada i de més mal humor.

Al final he vist una sèrie de camises de màniga curta. Me n'he emprovada una de color rosa pàl·lid, i m'ha agradat. Estava a punt de quedar-me-la quan m'he recordat del frikitest, un test per saber com de freak de la informàtica ets que em van passar quan treballava al departament (i que vaig quedar en molt bona posició :-/). Una de les preguntes era si a l'estiu portaves camises de màniga curta... I se m'ha acudit que si em presentava amb una camisa de màniga curta de color rosa pàl·lid donaria la raó a tots els freaks de la informàtica que algun cop m'han dit que m'estava tornant com ells. Així que me n'he anat i he pensat que dilluns ja buscaria alguna altra cosa.

Això sí, col·lateralment, m'he comprat uns sostenidors molt monos, i tres samarretes. En una hi diu "c'est qui le patron?!", pels meus dies vacil·lons; una altra que hi diu "en mode bonne humeur", per avisar els dies en que sí que se'm poden fer bromes i la tercera, la definitiva "qu'es aquò?", una de les frases que més faig servir a la vida :-D