Mentrestant, em ve una idea al cap: En Marçal! M'havia dit que el cap de setmana pujava a Tolosa. Potser... li envio un mail preguntant-li com hi va. Em contesta que amb covoiturage. Des d'un punt de vista teòric, el covoiturage em sembla genial: un cop més, la societat s'organitza per aportar solucions pràctiques i econòmiques a la ineficiència dels serveis públics. El problema és que a la pràctica, a mi, la idea de tancar-me durant quatre hores en un cotxe ple de desconeguts no m'acaba de fer el pes... De tota manera, en Marçal no és pas un desconegut. El problema és que el propietari del cotxe li diu que en principi va ple, però que hi ha una persona que encara no ha confirmat... potser?
Passen les hores, el propietari del cotxe no confirma res i al web de l'SNCF publiquen els horaris. Al final l'última combinació possible és amb el tren que surt a les 12:06. kk! Així que divendres em llevo a les 8 i em passo tot el matí corrent com una boja per haver acabat de fer totes les cosetes pendents abans de migdia.
A les 12 sóc a l'estació, amb la maleta, l'ordinador, el bitllet i gotes de suor que cauen literalment. Un fàstic. La suor es gela de cop en veure un cartell que diu que el tren de les 12:06 només arriba fins a Perpinyà, a causa de la vaga a França. Pregunto a un senyor Renfe que rondava per allà i em diu que aquests dies no es fa enllaç. Intento explicar-li que sí que és possible fer l'enllaç, que ho he mirat al web de la SNCF, però és clar, a ell se li'n fot de la virolla. També intento explicar-li que aquell matí mateix he comprat un bitllet on diu clarament "La Tour de Carol" (malgrat els mesos que fa del famós traspàs de rodalia, encara no han normalitzat el nom, i no sembla que tinguin intenció de fer-ho), però se li'n fot igualment.
Trucada i assemblea d'emergència amb el meu amorós: puc arribar fins a Puigcerdà i mitja hora més tard surt un tren des de la Tor de Querol, però no sé com fer els 5 miseriosos km que separen les dues estacions. Depressa i corrents acordem que vaig fins a Puigcerdà i, un cop allà em busco la vida i que, a males, em ve a buscar amb el cotxe quan surti de la feina. Alea jacta est, pujo al tren.
Per acabar de complicar les coses, el mòbil amenaça de quedar-se sense bateria. Visca!
Com de costum, el trajecte fins a Vic fa de mal suportar, però després la cosa es normalitza. Passo el temps imaginant estratègies. Per ordre de viabilitat:
- fer molta pena al maquinista i convèncer-lo perquè arribi fins a la Tor (sí, aquesta em semblava la més viable, què?);
- agafar un taxi a l'estació de Puigcerdà i que arribés a temps a l'estació de la Tor;
- anar de Puigcerdà fins la Guingueta a peu i agafar el tren groc fins a la Tor (aquesta no em sembla gaire viable però sempre ho he volgut fer);
- córrer des de l'estació de Puigcerdà fins la de la Tor i fer els 5 km en mitja hora (cosa increïble tenint en compte la meva forma física i el pes de la maleta).
Finalment, arriba el revisor i intento posar en marxa el pla A. Amb posat innocent li pregunto si és veritat que el tren es queda a Puigcerdà. Ell em diu que no n'ha sentit res a dir, que en principi el tren va fins la Tor de Querol i que no m'amoïni que si hi ha canvi de plans m'ho farà saber. L'alleugiment i la ràbia s'apoderen de mi alhora, que difícils són de gestionar les emocions dobles! D'un costat em cago amb els capullos de l'Estació de Sants que m'han fet passar una hora i mitja de por perquè sí! De l'altre, em quedo tran tranquil·la que fins i tot em veig en cor de fer una becaina.
Una mica passades les tres arribem a la Tor. El paissatge és immens com sempre, i en menys de mitja hora surt el tren. L'univers és perfecte.
Fins que miro el panell dels horaris: el tren de les 15:30 a Tolosa no surt anunciat. De fet, no n'hi ha cap d'anunciat fins les 17:30. L'univers es contrau davant de tanta imperfecció. Vaig a la guixeta a preguntar què passa.
La senyora molt amablement m'explica que per anar a Tolosa he d'agafar l'autobús que hi ha anunciat per les 15:30 a Foix. I que un cop a Foix podré agafar el tren per arribar fins a Tolosa. L'univers pot continuar expandint-se, doncs. Truco a l'amorós per dir-li que no hi ha cap problema, que arribaré a Tolosa amb el tren a les 18:30, tal i com estava previst.
Pujem a l'autobús, servidora i tres persones més (realment, no deu ser la línia més rendible de la regió...). Aprofito l'exedent d'espai per estirar-me en dos seients i intentar minimitzar l'impacte del mareig que tinc assegurat cada cop que poso els peus en un autobús.
A còpia d'estar estirada sense fer res aconsegueixo adormir-me, i em desperto, suposo que dues hores més tard, a Foix, amb els crits de l'autocarer dient que ja hem arribat, tothom a terra. Intento mirar l'hora, però el meu mòbil ja ha mort per inanició.
Els passatgers recollim les maletes i, desorientats, preguntem on és el tren. L'autocarer ens explica que no, que no hi ha tren. Que ara hem d'agafar un autre autobús que ens durà a Aiguaviva, i que un cop allà sí que podrem agafar el tren. Resignats, pugem al segon autobús.
Al segon autobús no aconsegueixo dormir. No tinc ni idea d'on sóc, ni d'on vaig, ni de quan arribaré. I a més, em comença a fer mal tot de dormir en postures estranyes. A les 18:30, arribem a l'estació d'Aiguaviva i ens fan baixar a tots. Altre cop recollir els trastets i instal·lar-se, aquest cop sí, en un tren.
Per acabar de complicar les coses, una musiqueta comença a sonar des de la panxa de la meva megamaleta: és el meu altre telèfon, que sí que deu tenir bateria. I qui truca deu ser el meu amorós, que deu fer 10 minuts que s'espera a l'estació esperant un tren que no existeix. Obro la maleta al mig del tren, però només aconsegueixo treure'n calces, jerseis i llibres. Ni rastre del telefonet. Afortunadament, sí que trobo el carregador del telèfon que duc a la bossa, i els trens de la SNCF tenen preses per tot arreu.
Així que torno a guardar les coses a la maleta, m'instal·lo a un seient, endollo el telefonet, l'engego i finalment, puc comunicar-me amb el món! I, efectivament, tenia una dotzena de trucades perdudres de l'amorós. Li truco, li explico on sóc i quedem que m'espera. Mitja hora més tard, a les 19:30, arribo feliçment a Tolosa. 7 hores i mitja, dos trens i dos autobusos.
