Avui ha tornat a començar el curs escolar i el notición de la reentrée és el reestabliment del servei de rodalies d'Arc a Triomf a Sant Andreu. Visca! I dins del notición, la novetat de les novetats és la creació d'un servei de tren semidirecte entre Barcelona i Puigcerdà. Novetat anunciada als quatre vents.
Com a usuària habitual d'aquesta línia (sí, senyors, la línia té usuaris habituals. Més de 1.800 viatgers diaris en el tram entre Vic i La Tor de Querol) vaig començar a celebrar-ho tant bon punt en vaig sentir a parlar: Els polítics han decidit alguna cosa que jo he pensat que estaria bé! Bé, he de dir que quan tenia 18 anys vaig pensar que estaria bé que una segona línia de metro arribés a la Zona universitària, i crec que ara ja quasi, quasi, quasi que la tenim. Deixem-ho amb que la idea del tren semidirecte a Puigcerdà ha anat més depressa que la del metro.
El cas és que ho havia celebrat massa d'hora. Per començar, el nou servei vol dir un servei al dia: Un tren semidirecte de Puigcerdà a Barcelona al matí i un en l'altre sentit a la tarda. Això és tot.
Per continuar, malgrat la flamant reducció de temps anunciada per la Gerneralitat, el trajecte segueix sent de dues hores i mitja per 150km. En aquest article, Blanca Busquets (que fins avui no sabia qui era, però que d'ara en endavant seguiré atentament), el bateja, trobo que molt oportunament, com a Tren bala: Les coses segueixen sent un nyap, però almenys ens ho prendrem amb bon humor.
Finalment, el Tren bala no arriba a la Tor de Querol. És a dir, no fa enllaç internacional.Se m'havia acudit la possibilitat d'anar fins a Puigcerdà amb el nou flamant tren, caminar fins la Guingueta, agafar el tren groc i fer l'enllaç de la Tor de Querol. Una idea absurda i rebuscada, ja ho sé, però tot sigui per reduir una mica de temps de trajecte. De tota manera, ni així: a les hores que el tren arriba a Puigcerdà no hi ha enllaç possible.
Amb tot això, la gran pregunta és: com pot ser que un tren que normalment fa 32 parades en tres hores passi a fer-ne 6 i només redueixi el seu temps de trajecte en fins a 40 minuts?
Un amic periodista ripollenc m'ha explicat el secret: de Barcelona a Puigcerdà només hi ha una via. És a dir, tots els trens han de passar pel mateix lloc, els que pugen i els que baixen. Així, el nostre entranyable Tren bala, en realitat sí que fa parades, ha d'aturar-se a les estacions. El que passa és que no obre les portes, però d'aturar-se, s'atura!
Així que, de moment, per fer un enllaç internacional, no podem comptar amb aquesta via (com m'agraden els jocs de paraules!). Acceptem-ho. El que costa d'entendre és perquè, vistes les circumstàncies, ho han anunciat amb tant d'escàndol...
Per cert, avui al web de Rodalies de Catalunya tenia aquesta notícia:
Línia R3
* 07/09/2010 20:20h
A causa d'una incidència a les instal.lacions la circulació entre Ribes i Puigcerdà es realitza amb un servei d'autocars
El Tren bala ha patit un excés de velocitat?
dimarts, 7 de setembre del 2010
dijous, 2 de setembre del 2010
Obres al carrer
Un bon dia, cap al mes de març, en sortir de casa el matí em vaig trobar amb una valla a uns 60cm de la porta. Era més alta que jo, i anava paral·lela a la paret tot el llarg del carrer, convertint-lo en un passadís estret.
Una de les petites molèsties quotidianes que més m'emprenya és haver de caminar a poc a poc, em posa de molt mal humor. I, obviament, un carrer-passadís, amb gent que va i ve, avis i criatures, cotxets i carros de la compra, t'obliga a caminar molt i molt a poc a poc. Però vaig intentar prendre-m'ho amb bon humor: Una valla al carrer és el símbol que aviat començaran les obres! Feia temps que n'havia sentit rumors, i malgrat que no n'havia sentit a dir res oficial, tenia ganes que s'hi posessin: després d'una reformeta, només caldrà expulsar alguns veïns (tinc una llista de candidats) perquè el carrer es torni habitable.
Van passar dies, setmanes, un mes sencer i, finalment, van començar les obres. Amb tant de temps, el meu pobre bon humor ja estava agònic: una cosa és haver de caminar per un passadís perquè estan fent obres, i una altra, és haver-ho de fer perquè algú ha tingut el vici de posar valles al carrer. Pero finalment, això, van començar, i el bon humor va poder revifar-se una mica. Per què tant de temps esperant? La única teoria que se m'acut és que així van aconseguir que tots els veïns ens alegréssim del començament de les obres. Al cap i a la fi, si hem de suportar una tanca a tocar de la porta de casa, almenys que sigui per alguna cosa útil, no?
I això, des de llavors que estem en obres. Portem més de cinc mesos, i segons el web de l'ajuntament en tenim per tres mesos més. Després del llarg passadís, les valles han anat canviant la configuració. Crec que les canvien de lloc cada dia, de manera que quan vols sortir de casa no pots saber mai amb què et trobaràs. També canvia el terra: un dia hi ha rajoles, un altre dia hi ha sorra, un altre dia hi ha passarel·les de fusta. I així, cada dia és una aventura. Per entrar o sortir de casa has de ficar-te en un laberint. Ahir, per exemple, era just davant de la porta de casa... però a l'altra vorera! Vaig prendre'm la molèstia de comptar quantes passes em calien per arribar a la porta: 106. Si comptem que les meves gambades són d'uns 40 cm, surt que vaig haver de recórrer 42m només per travessar el carrer. Com si visqués al carrer Urgell, vaja!
El cas és que fa gairebé mig any que no puc caminar pel meu carrer. Algun llest dirà que si em molesten les obres vagi per un carrer paral·lel. El problema és que el carrer paral·lel al meu també està en obres. Com també ho estan els carrers perpendiculars, d'altra banda. I també ho està la plaça de darrere de casa, la plaça de l'extrem del carrer i un parell o tres d'edificis. Així que sembla impossible escapar de les obres.
I aquí ve la meva queixa principal! Realment, calia fer impossible que la gent pugui passar per algun lloc? Calia aixecar-ho tot alhora sense deixar un miserable espai lliure?!
Ja he dit que crec que era necessari fer una reforma, el carrer estava penós. No em queixo dels paletes. En realitat, em semblen admirables: no es pot dir, de cap manera, que no avancin (cada dia et trobes amb alguna cosa nova!) ni que no treballin. De fet, s'hi posen a les vuit del matí i pleguen passades les set de la tarda. Els dissabtes, també. I no paren al migdia. Tot això, ho sé, perquè com us podeu imaginar, se'ls sent perfectament des de casa (sí, dissabte a les vuit del matí, també se'ls sent). A més, són amables i intenten ajudar. Em van ajudar molt, per exemple, un dia que anava amb la meva iaia, que va amb cadira de rodes (i que va estar a punt de caure'm daltabaix d'una pasarel·la de fusta).
Un altre problema causat per les obres simultànies, és la desaparició dels contenidors: com és normal, treuen els contenidors dels trams en obres. Però què passa quan tots els trams estan en obres? Un problema de salubritat del quinze: avui he anat de casa fins al metro de la línia vermella amb una bossa d'escombraries a la mà, sense creuar-me amb un miserable contenidor. Com que he passat d'entrar al metro amb la bossa d'escombraries (tot i que després de tanta estona juntes ja ens havíem fet amigues), l'he deixada dins una paperera de la carretera de Sants. I així he pogut guanyar-me les mirades escandalitzades d'uns quants vianants.
Finalment, també tinc queixes del projecte en sí: La primera és que posaran arbres, sí, però només en una vorera. I a sobre, no és a la meva. Els arbres fan ombra i la terra dels escocells absorveix els pixats de gos (i de certs bípedes, també), ergo una vorera sense arbres és una vorera amb pixats de gos (i de bípedes) reescalfats sota el sol. Amb aquesta prespectiva, de què serveix tenir una vorera de 3m d'ample? Si en dos dies farà tant de fàstic que no s'hi podrà passar!
Una altra queixa és que un urbanista de confiança m'ha explicat que aquesta mena de llambordes quadrades tant mones amb les que estan omplint la ciutat, aguanten 15 anys, 20 com a molt. Qui és el llest que ha decidit que s'ha de pavimentar una ciutat amb unes pedretes que s'han de canviar cada 15 anys? Sabent això, costa aguantar els ànims: quan hagin acabat de refer tots els carrers de Sants, hauran de tornar a començar...
Una de les petites molèsties quotidianes que més m'emprenya és haver de caminar a poc a poc, em posa de molt mal humor. I, obviament, un carrer-passadís, amb gent que va i ve, avis i criatures, cotxets i carros de la compra, t'obliga a caminar molt i molt a poc a poc. Però vaig intentar prendre-m'ho amb bon humor: Una valla al carrer és el símbol que aviat començaran les obres! Feia temps que n'havia sentit rumors, i malgrat que no n'havia sentit a dir res oficial, tenia ganes que s'hi posessin: després d'una reformeta, només caldrà expulsar alguns veïns (tinc una llista de candidats) perquè el carrer es torni habitable.
Van passar dies, setmanes, un mes sencer i, finalment, van començar les obres. Amb tant de temps, el meu pobre bon humor ja estava agònic: una cosa és haver de caminar per un passadís perquè estan fent obres, i una altra, és haver-ho de fer perquè algú ha tingut el vici de posar valles al carrer. Pero finalment, això, van començar, i el bon humor va poder revifar-se una mica. Per què tant de temps esperant? La única teoria que se m'acut és que així van aconseguir que tots els veïns ens alegréssim del començament de les obres. Al cap i a la fi, si hem de suportar una tanca a tocar de la porta de casa, almenys que sigui per alguna cosa útil, no?
I això, des de llavors que estem en obres. Portem més de cinc mesos, i segons el web de l'ajuntament en tenim per tres mesos més. Després del llarg passadís, les valles han anat canviant la configuració. Crec que les canvien de lloc cada dia, de manera que quan vols sortir de casa no pots saber mai amb què et trobaràs. També canvia el terra: un dia hi ha rajoles, un altre dia hi ha sorra, un altre dia hi ha passarel·les de fusta. I així, cada dia és una aventura. Per entrar o sortir de casa has de ficar-te en un laberint. Ahir, per exemple, era just davant de la porta de casa... però a l'altra vorera! Vaig prendre'm la molèstia de comptar quantes passes em calien per arribar a la porta: 106. Si comptem que les meves gambades són d'uns 40 cm, surt que vaig haver de recórrer 42m només per travessar el carrer. Com si visqués al carrer Urgell, vaja!
El cas és que fa gairebé mig any que no puc caminar pel meu carrer. Algun llest dirà que si em molesten les obres vagi per un carrer paral·lel. El problema és que el carrer paral·lel al meu també està en obres. Com també ho estan els carrers perpendiculars, d'altra banda. I també ho està la plaça de darrere de casa, la plaça de l'extrem del carrer i un parell o tres d'edificis. Així que sembla impossible escapar de les obres.
I aquí ve la meva queixa principal! Realment, calia fer impossible que la gent pugui passar per algun lloc? Calia aixecar-ho tot alhora sense deixar un miserable espai lliure?!
Ja he dit que crec que era necessari fer una reforma, el carrer estava penós. No em queixo dels paletes. En realitat, em semblen admirables: no es pot dir, de cap manera, que no avancin (cada dia et trobes amb alguna cosa nova!) ni que no treballin. De fet, s'hi posen a les vuit del matí i pleguen passades les set de la tarda. Els dissabtes, també. I no paren al migdia. Tot això, ho sé, perquè com us podeu imaginar, se'ls sent perfectament des de casa (sí, dissabte a les vuit del matí, també se'ls sent). A més, són amables i intenten ajudar. Em van ajudar molt, per exemple, un dia que anava amb la meva iaia, que va amb cadira de rodes (i que va estar a punt de caure'm daltabaix d'una pasarel·la de fusta).
Un altre problema causat per les obres simultànies, és la desaparició dels contenidors: com és normal, treuen els contenidors dels trams en obres. Però què passa quan tots els trams estan en obres? Un problema de salubritat del quinze: avui he anat de casa fins al metro de la línia vermella amb una bossa d'escombraries a la mà, sense creuar-me amb un miserable contenidor. Com que he passat d'entrar al metro amb la bossa d'escombraries (tot i que després de tanta estona juntes ja ens havíem fet amigues), l'he deixada dins una paperera de la carretera de Sants. I així he pogut guanyar-me les mirades escandalitzades d'uns quants vianants.
Finalment, també tinc queixes del projecte en sí: La primera és que posaran arbres, sí, però només en una vorera. I a sobre, no és a la meva. Els arbres fan ombra i la terra dels escocells absorveix els pixats de gos (i de certs bípedes, també), ergo una vorera sense arbres és una vorera amb pixats de gos (i de bípedes) reescalfats sota el sol. Amb aquesta prespectiva, de què serveix tenir una vorera de 3m d'ample? Si en dos dies farà tant de fàstic que no s'hi podrà passar!
Una altra queixa és que un urbanista de confiança m'ha explicat que aquesta mena de llambordes quadrades tant mones amb les que estan omplint la ciutat, aguanten 15 anys, 20 com a molt. Qui és el llest que ha decidit que s'ha de pavimentar una ciutat amb unes pedretes que s'han de canviar cada 15 anys? Sabent això, costa aguantar els ànims: quan hagin acabat de refer tots els carrers de Sants, hauran de tornar a començar...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)